Plenitud és coneixement d'un mateix

Si parlem de sentir-nos plens, cal entendre que sentir no és pensar, i l'eina que tenim és el cos. Adonar-nos que són dues capacitats diferents i sentir-ne la diferència ens donarà moltes eines per a autogestionar-nos.

La importància de sentir

Quan parlem de consciència corporal ens referim a l’acció de sentir el cos, de ser-ne conscients: sabem que el tenim, però la consciència del cos passa per l'experiència de sentir-lo. Es tracta d’una acció en aparença senzilla que trasllada l’atenció del cap al cos, i que es torna imprescindible si volem mantenir l’equilibri intern. Tenim a parts igual les capacitats de pensar, sentir i actuar, i quan estan proporcionades ens centrem i equilibrem, però quan una d’aquestes tres capacitats es dóna en un tant per cent més elevat que les altres, o quan una és desatesa, ens descentrem i ens desequilibrem. Un exemple seria l’erudit que entén molt de llibres i poc de sentiments, o el boxejador que no ha llegit mai un llibre però que té una gran musculatura. En el primer cas, hi pot haver una capacitat de pensar molt desenvolupada, però potser poca capacitat de sentir o actuar; en el segon, en canvi, molta capacitat d’acció, i poca de sentir o de pensar.

Exemples fàcils i estereotips a banda, la majoria de les persones ens podem reconèixer en un desequilibri en aquestes capacitats bàsiques: socialment es dóna prioritat a la capacitat de pensar, ifins i tot quan treballem el cos, ens mantenim amb  l’atenció posada a la ment.  En situacions d’estrès o d’ansietat ens trobem davant d'una acció mental que supera en molt les altres dues, i una manera de descarregar-nos de l’excés d’energia psíquica és sentir el cos, que actua com una mena de parallamps que la canalitza cap el terra. En el moment en què sentim el cos deixem d’estar dins la ment, parem l’activitat mental ni que sigui durant uns segons: com més sovint i durant més estona repetim aquesta pràctica, més ens descarreguem de l’excés d’energia psíquica.

 Què passa quan volem sentir el cos

Per aprendre a sentir el primer que hem de fer és portar l’atenció al cos, una acció senzilla, dèiem al començament, però potser no tant. Perquè quan passem de la idea a l’experiència, ens adonem que no és tan fàcil sentir el cos perquè en tenim una idea i l'experiència de sentir-lo sol ser quan ens fa mal. Una mà, que és una de les parts del cos que tenim més exercitades, la dreta per a concretar: en tenim consciència? Podríem dir que sí perquè tenim la idea que la coneixem: és gran o petita, els dits són llargs o curts, serveix per a tal cosa o l'altre... Això és tenir consciència de la mà? O és tenir consciència de la mà quan sentim el seu volum, la seva temperatura, el palmell i el dors, els dits i les seves falanges, la sang com hi arriba? Consciència corporal és sortir de la idea i submergir-se en l'experiència sense idees. El primer pas per a equilibrar-nos internament és aquest:, diferenciar clarament entre idea del cos i consciència del cos, i anar-ho fent amb la seva globalitat. Si fem ioga podrem experimentar com amb les diferents assanes l'anem sentint per parts, perquè al final d'una seqüència complerta ens adonarem que sentim molt més tot el cos. Aquest és un primer pas que ens permetrà en la relaxació sentir-lo tot i el seu pes, i deixar-lo anar. Amb aquesta experiència i consciència corporal, podrem després veure com a través d'ella comprendrem els nostres processos mentals i emocionals. D'això en parlarem en el següent article, i mentre seguim practicant.

Ioga i discerniment (II)

(continuació)

Aquesta és la primera pedra del discerniment: diferenciar la funció de pensar de la de sentir. Les assanes són una excel·lent eina per això, i el primer pas per aprendre a controlar la ment, Raja Ioga, i pel discerniment, Gnana. Per bé que de vegades s'ha pogut considerar el Hatha, el ioga del cos, com un ioga menor, no hi ha una jerarquia entre els diferents iogues, com a molt podríem parlar de processos successius: seria molt més correcte i pertinent, en tot cas. Si convenim que les persones som cos, ment i esperit, discernir quina és la nostra realitat essencial, la totalitat que som, no pot excloure en el procés cap de les parts.

Per arribar a discernir qui sóc jo de qui no sóc, el punt de partida ha de ser veure qui crec que sóc, perquè no podem buscar allò que desconeixem: solament ens queda observat el que no som.  El cos és la nostra identificació de base: si un dia quan ens llevem i ens posem davant del mirall veiem una altre imatge, ens hi reconeixerem? Ens identifiquem amb una imatge física que després farcim d'uns trets de personalitat: adonar-nos d'aquest fet és la base per cimentar el coneixement de la realitat profunda del Jo. La percepció precisa, estable i sostinguda del cos representa la primera pedra de tot l'edifici que constitueix la identificació a un jo que hem anat construint. I des del cos l'observació s'eixampla a tot el que percebem a través dels sentits, a les emocions, sensacions i, finalment als pensaments. Aquest primer pas en el camí del Gnana ens el facilita la pràctica de les assanes i el desenvolupament imprescindible de l'atenció.

L'atenció i la capacitat d'observació desidentificada són l'entrenament que duem a terme en la pràctica del Hatha, però també a la vida, en el nostre dia a dia. Se'ns imposa la creença que hem de viure el present, i pretenem fer-ho obviant la realitat del cos, dels sentits, de les emocions, de l'observació de la ment. Viure el present constitueix aquest procés de discerniment, de desidentificació dels pensaments que ens n'abstreuen, de consciència corporal, d'observació molt atenta, totalment atenta. I perquè ho sigui no hi ha d'haver judici, crítica, negació, com quan sentim la mà sense emetre valoració o opinió. I hi ha d'haver, d'altra banda, la consciència de la cosa observada, els òrgans d'observació (els sentits, la capacitat d'atenció) i l'Observador final: aquesta consciència que observa però que no pot ser observada.

Ioga i discerniment (I)

El cos groller, que es composa dels set humors, aquest no sóc jo. Els cinc òrgans sensorials cognoscitius (vista, oïda, olfacte, gust i tacte), aquest no sóc jo. La ment que pensa, això no sóc. Llavors, si res d’això sóc jo, qui sóc?

I després d’haver negat tot dient “això no”, aquella Consciència, que és la única cosa que roman, allò sóc jo.

                                                                                        RAMANA MAHARSHI

El Gnana Ioga és el que anomenem ioga del discerniment, Ramana Maharshi n'és un referent inevitable si ens hi volem aproximar, i amb ell hem volgut introduir el concepte a través del fragment amb què us presentem l'article, i que ens porta a fer una petita consideració: per a transcendir hem de fer conscient tot allò a què estem aferrats, i això és el pensament, el cos, les accions, les sensacions, les emocions, etc. Discernir ens porta, en primera instància, al cos, que és amb el que primer ens identifiquem, d'una banda, i el lloc on aterra l'atenció quan surt del pensament, de l'altre: quan sentim el cos la ment s'aquieta, quan estem atens la funció de pensar s'inhibeix. Qualsevol propòsit de treball personal, de creixement interior, de discerniment espiritual, ens ha de facilitar primer la sortida de l'espiral d'activitat pensant, i si no ho fem a través del cos és que seguim immersos dins del cap, per bé que ens imaginem divagant per espais transcendents: la nostra imaginació en aquest sentit és incombustible. Això passa quan no diferenciem la capacitat de pensar de la de sentir.

És molt important aquesta consciència corporal perquè ens permet de diferenciar la capacitat de pensar de la de sentir, perquè les tenim molt confoses. I que ens n'adonem només requereix respondre una qüestió senzilla, com ara que demostrem el coneixement de la nostra mà dreta, què direm? Probablement la descriurem: gran, petita, bonica o no tant, dits curs o llargs, etc. Si és aquest el coneixement que podem al·legar de la mà serà certament teòric i subjectiu, només l'experiència de la mà ens portarà al seu autèntic coneixement, i l'experiència és observació, és sentir, és la vivència de l'objecte observat sense judici: sentir la mà, el seu pes, la seva temperatura, el palmell, el dors, els dits, les ungles, la sang com hi arriba, les sensacions canviants, etc. Això és sentir i començar a aprendre a discernir, perquè el coneixement de la realitat que tenim passa sempre pel filtre de la nostra subjectivitat, dels judicis de valor que fem, i de l'aferrament que hi tenim en base a una identificació errònia amb el pensament. No en tenim prou amb la mà? Doncs evoquem la imatge d'una persona estimada i atenem a la pregunta: la darrera vegada que vaig pensar que l'estimava? I acte seguit: la darrera vegada que vaig sentir que l'estimava? Si l'atenció en voler respondre la primera es situa en el cap i en voler respondre la segona en el pit, haurem entès la diferència entre pensar i sentir. Perquè fins i tot en l'àmbit dels sentiments ens conformem amb la formulació intel·lectual i obviem l'autèntica realitat del sentiment, que no és mental, que no és un pensament, que és una experiència viva que fem conscient dins del pit, una escalfor, un sentiment de goig a l'estimar que ens fa sentir vius.

(continuarà)

Les 5 claus per a desenvolupar correctament l'atenció plena

Avui en dia el concepte d'atenció plena està en boga gràcies a la difusió que n'ha fet el mindfulness, però és un concepte molt antic i primordial en la pràctica del ioga, on és conegut  també com atenció central. Tanmateix, per a entendre'n la noció i després veure quines són les seves claus principals primer hem d'entendre bé el concepte d'atenció, perquè les persones estem acostumades a una atenció molt perifèrica, selectiva, i depenent de l'exterior.

La primera cosa a preguntar-nos és des d'on estem atents, i aquest seria el lloc on s'ubica el nostre "jo conscient", que és normalment darrera el front. Ho intentarem explicar d'una manera gràfica, llegiu les següents frases amb molta atenció: tinc l’esquena al darrere, tinc el pit dessota, tinc la nuca al darrera, tinc la boca dessota, tinc els ulls dessota, tinc l'ós occipital darrera... Si sentim que l'esquena està al darrera és que estem davant, cert?; si sentim que el nas està dessota és que estem per damunt del nas, també?; i així amb la resta de les frases. Si tenim l'ós occipital i la nuca al darrera, els ulls i el nas dessota, etc, és que estem en el front, des d'on veiem el món i li fem atenció.

Amb aquest tipus d'atenció, el cos el sentim per parts -ara una cama, ara un braç, el genoll, etc- i també l'exterior el percebem de manera parcial i selectiva: si estem atents al televisor i ens parlen, la nostra atenció es desplaça al que ens diuen i deixem de sentir el televisor; si fem atenció al sentit de la vista i volem concentrar-nos en una olor ens desconnectem del que estem mirant. Això és l'atenció perifèrica. Però per a desenvolupar l'atenció plena o central cal anar més enrere i més amunt, com quan volem veure tot el paisatge i pugem dalt d'un turó. El turó en el cos és la part posterior i més alta en direcció a la coroneta. Darrera el front estem enmig de la ment que pensa i no la podem observar de manera desidentificada, però des de la coroneta sí perquè ens queda davant: la mirem però no som dins el mar de pensaments. I no només això, perquè des del darrera ens situem en el punt més axial de la nostra ment i ens podem obrir a tots els sentits de manera simultània, a una consciència corporal global sense deixar fora cap part del nostre cos, ni tant sols el seu espai interior,  les emociona, la respiració,  tot el que s'esdevé dins i fora i de nosaltres.

1- Aquesta seria la primera clau a l'hora de voler desenvolupar una atenció plena: entendre aquest concepte de punt axial de la ment i la seva ubicació en la part posterior i més alta del cap, aprendre a sensibilitzar-la i a estar atens des d'allà: l'atenció central

2-La segona de les claus és realment desitjar-ho, practicar l'atenció com si ens hi anés la vida, perquè en el fons, tot i que conscientment apostem per desenvolupar-la, trobem molta satisfacció en el pensament que ens distreu. Només cal observar-nos en la distracció i veurem que fins i tot darrera la preocupació busquem la satisfacció de calmar la nostra angoixa. La sinceritat amb un mateix davant les distraccions i la franca decisió de renunciar-hi, voler profundament l'atenció és una altre de les claus per a tenir èxit si volem desenvolupar la nostra capacitat de viure en present.

3- Començar desenvolupant la consciència corporal sencera, per això el treball amb les assanes és molt útil perquè porta a moure i estirar parts del cos que no sentim mai i amb la pràctica les fem conscients. Hem d'aprendre a sentir des de les ungles del peus fins les orelles, passant per les axil·les, la part posterior dels genolls, els colzes..., tot el cos. Normalment sentim les tensions, les zones que ens causen dolor, i aquestes acaparen la nostra atenció i ens distreuen: hem d'aprendre a relaxar-les, aprendre a alliberar-les de la tensió i ampliar després l'atenció cap a la resta del cos fins a poder sentir-lo tot.

4- Entendre la respiració, perquè no estarem mai plenament atens si no percebem la respiració, l'hem d'entendre i aprendre a controlar. Amb una bona atenció la respiració es comporta d'una manera totalment diferent que quan estem distrets. També davant les emocions la respiració s'altera, i hem d'aprendre que la podem modificar i controlar, perquè sense una respiració relaxada l'atenció es dispersa. Però no només això, la ment es distreu del present, però la respiració no, com el cos: sempre estan ara i aquí. Cada inspiració és un nou present que comença, cada expiració és un present que acaba: ella i cos són la nostra àncora per a viure plenament aquí.

5- No buscar-la, perquè ja som atenció: l'oposat a ella és la distracció i si busquem la primera ens identifiquem amb la segona. Si perseguim l'atenció ens estem perpetuant en la identificació amb el seu contrari, amb la seva mancança. Si busquem estar atents és que estem distrets, si observem la distracció estem atents. I és que la ment és atenció, és la seva naturalesa essencial; la ment és el silenci que hi ha dessota els pensaments, com la pàgina en blanc damunt de la qual escrivim les paraules. No podem buscar el que ja som, perquè llavors ens identifiquem amb la seva negació,  cal només observar el que ens en separa

Ioga i Astrologia

Un dels objectius del ioga és desenvolupar un jo psicològic sòlid. El jo psicològic és la ment pensant amb què ens identifiquem (el jo que pensa), aquells continguts mentals que constitueixen la base de la nostra identificació. Normalment aquests pensaments van i venen sense que intervingui la nostra voluntat i ens condicionen d'una manera total i absoluta; tant la imatge que tenim de nosaltres com totes les respostes que donem a l'exterior.

El primer que hem d'assolir en el treball interior és un jo psicològic sòlid, que és el mateix que dir la capacitat de generar pensament de manera conscient i de sentir-nos identificats amb aquesta voluntat pensant. Darrera els pensaments que ens envaeixen no hi ha tal voluntat, però sí que hi ha, en canvi, una identificació amb ells: aquest és el primer aspecte a tenir en compte si volem aprofundir en nosaltres mateixos: ser capaços de discernir quina és la nostra identificació i procurar-nos una veu mental sòlida i conscient, resultat d'un acte de voluntat. Els cas és, però, que estem tant acostumats a una ment a la deriva que ni tant sols sabem que és possible una ment conscient, que pensi en lloc de deixar-se pensar, i que sigui capaç de quedar-se en silenci quan no cal pensament. Aquesta ment és capaç d'actualitzar i fomentar tot el nostre potencial innat i no perd el temps a les catacumbes del passat, ni malgasta energia en emocions estèrils.

En aquest procés podem trobar un aliat molt valuós en l’astrologia, que coincideix en aquest objectius amb el ioga, i que ens pot aportar eines molt valuoses en la nostra pràctica. De fet, la confluència entre ambdues disciplines és un camp ampli per explorar del que en aquest article volem apuntar-ne només alguns aspectes.

Els profans en la matèria coneixem de l’astrologia, a grans trets, els signes astrals i, en el millor dels casos, l’ascendent, quan la carta astral sencera reflecteix totes les nostres potencialitats i els processos maduratius que hem de fer per tal d’evolucionar. Si ens cenyim als dos primers aspectes elementals, els signe i l’ascendent, trobem que el primer ens mostra la nostra personalitat de base, en canvi l’ascendent ens explica la manera que tenim de veure el món, com ens exterioritzem. Durant la primera etapa evolutiva -infantesa i adolescència- tenim tendència a identificar-nos més amb l’ascendent, mentre que a mesura que entren en etapes adultes de la nostra personalitat el signe es va posant de manifest d’una manera més palesa, i la persona va adquirint una personalitat més plena, centrada i autònoma. Però, què passa amb els aspectes que no tenim resolts, el nostre passat no actualitzat? Aquests aspectes condicionen la manera com veiem això que diem realitat perquè ens mantenen dependents dels aspectes no resolts del nostre passat, identificats amb un jo psicològic en mans d'aquests aspectes, inestable.

Així doncs, si observem bé on rau la base del nostre patiment, de la nostra incapacitat de desenvolupar-nos plenament en el nostre potencial, veurem que sempre trobem una identificació molt forta amb els processos mentals, que comporten alhora emocions que no hem après a resoldre i una manera de veure el món que les utilitza de filtre. Amb un jo psicològic sòlid podem ser creadors de la nostra vida i exercir alhora d’observadors d’aquests processos i no subjectes pacients i patidors. Ordenar, en definitiva, la ment i les emocions per a poder donar sortida als continguts reprimits. El Raja ioga persegueix precisament aquest objectiu, però com ens hi pot ajudar l’astrologia?

Quan el ioga i l'astrologia van de la mà

Quan practiquem una assana es posen de manifest dos aspectes essencials: la manera com hi estem, jo que faig la postura, i la manera com ens hi relacionem, com la visc, com m’hi relaciono. Les assanes són sempre una traducció literal de la nostra manera d’estar en el món i amb nosaltres, i si del que es tracta és de desenvolupar un director d’orquestra que regeixi tots els aspectes de la nostra personalitat, l’astrologia ens presenta al director, el Signe (el nostre Sol); i la manera com el nostre potencial ens permet d’evolucionar en la nostra relació amb el món, l’Ascendent.

Tots som idèntics en el nostre Ser, i tots tenim totes les potencialitats, però naixem amb un trets marcats amb els quals ens podem identificar i construir una personalitat sòlida no subjecte als imperatius no resolts. Assolida aquesta, i només llavors, la podrem transcendir, renunciar a qualsevol identificació. Però sembla prou evident que no podem renunciar al que no tenim. El signe representa aquesta personalitat de base, i és el Jo que es manifesta quan desenvolupem una assana, l’ascendent la forma com ens hi relacionem i a partir d’ella hi podem créixer. Posarem un exemple.

En els assanes és imprescindible durant la immobilitat, per arribar a despertar les energies internes (entenem com això mobilitzar en primer lloc les que estan retingudes, el contingut no expressat en l'inconscient), harmonitzar en el cos el to i la distensió, donar a cada múscul el punt just i relaxar la resta per assolir aquell estadi en què ens hi podríem estar a per un temps indefinit per tal d'anar aprofundint fins a nivells més profunds. És a partir d’aquest estadi que podem interioritzar-nos i aprofundir fins a extreure de la memòria cel·lular el record de les experiències viscudes. Però el procés no serà idèntic per a tothom.

Algú sota el signe de balança i amb ascendent a escorpí, per exemple, podrà arribat a aquest estadi a través d’alliberar les tensions del cos amb l’expressió emocional que s’hi posa de manifest, i d’aquesta manera es relacionarà amb la postura,. Però la seva atenció, el seu centre, el consolidarà sentint el dibuix del cos, l’harmonia de l’assana, l’estètica fins i tot, i d’aquesta manera a través de l’emoció arribarà al centrament a partir del qual podrà alliberar l'emocional, aprofundir en l'assana i avançar augmentant la seva flexilibitat. Però si aquest algú està molt identificat amb l’ascendent, en la seva pràctica les emocions li impediran d'arribar a estadis de calma i harmonia interna, no tindrà un jo psicològic prou sòlid per harmonitzar els seus estats emocionals, que seran els regents de la seva vida, i sempre es trobarà amb el mateix cada vegada que repeteixi la seva pràctica.

Però això que és vàlid per aquest perfil, no ho és per un altre. Per exemple, en el mateix signe però amb ascendent Sagitari, el que l’evoluciona en la pràctica és aprendre a trobar el límit de musculatura i aprendre a fer conscients aquesta energia, que no es converteixi en mandra, i posar-se el repte d'anar un petit pas més enllà, però evitant la temeritat de forçar més enllà dels propis límits. I cada practicant de ioga, en sigui o no conscient, viurà la seva pràctica de manera particular: externament tots practiquem la mateixa assana, però el que s'esdevé per dins és diferent i únic.

En la tradició del ioga, la persona que s'hi acostava era per a fer un procés de creixement, d'evolució i, al final, de transcendència. Ara no (en la part més visible), ara el ioga és un exercici físic, és unes pràctiques per a relaxar-se, de flexibilització o tonificació del cos, de salut, de meditació per a deixar la ment en calma, etc. Tot això és fantàstic, i el ioga ens ho proporciona, però no quan ho busquem sinó com a resultat d'un procés d'autoconeixement i d'evolució personal, no per la simple aplicació de tècniques. Aquestes, les tècniques, tenen un efecte temporal, però després retornem al que hi havia abans, en major o menor mesura, si no hi ha hagut en el procés una implicació total per part de la persona.

La vocació del ioga és obrir la ment, i potser l'astrologia, que no ens deixa de descriure a nosaltres mateixos. ens pugui ajudar. Hi ha tot un món per a experimentar de confluència entre les dues disciplines. Una aposta com a practicants.

El propòsit en el Ioga

El ioga i totes les seves tècniques parteixen d’un propòsit original que és portar la persona a l’estat d’unió amb el Tot, la transcendència. És la primera raó i la seva finalitat última. Totes les persones tenim gravada a la nostra memòria cel·lular les experiències de la nostra vida; en els primers mesos encara no tenim consciència de dualitat, el nostre cordó umbilical s’ha trencat però tot l'exterior representa la vida, sense distincions. Aquest és el nostre punt de partida en el primer txakra Es a partir del segon que descobrim l’altre, que incorporem els conceptes d’inclusió i exclusió, del que és bo i del que és dolent, i també és quan comencem a dissenyar una imatge de nosaltres mateixos en base a aquesta percepció dual de la vida. El resultat d’això és que ens acceptem en uns aspectes i ens rebutgem en d’altres, la nostra relació amb el cos n’és un reflex en molts casos. La negació d’aspectes de la nostra personalitat, el rebuig i la crítica que fem de nosaltres mateixos, la no acceptació té com a resultat, encara que sigui de manera velada o inconscient, una autoimatge negativa: volem el perfeccionament perquè no ens acabem d’acceptar. Si rebutgem aspectes nostres, si rebutgem allò que anomenem defectes, ens situem en una posició de tensió interna que, encara que inconscient, serà un impediment en el nostre procés de treball interior i en el ioga. Els defectes no són altre cosa que potencial que no s'ha desenvolupat, són la manifestació d'una energia que no està activa i una crida a què l'actualitzem.  Com ens podem perfeccionar si ens neguem en parts essencials? El seu reconeixement és la única manera de desenvolupar allò que està latent en el nostre interior. Això és el perfeccionament.

En el procés del ioga i en el despertar de kundallini la persona ha de sentir-se “digne”, “mereixedora” d’aquesta energia espiritual, en cas contrari es trobarà amb moltes dificultats i el procés quedarà estroncat en cadascuna d’una d’elles. Si basem el nostre anhel d’espiritualitat en el desig l’arrelarem en l’aigua de swadhistana, el segon txakra, on la consciència dual ens remetrà constantment a la percepció excloent d’aspectes de la nostra personalitat, i els aspectes emocionals no resolts entraran en constant conflicte amb el nostre desig espiritual. Faltarà discerniment i una ment sòlida i estable perquè la mantindrem arrelada en l`àmbit emocional i depenent de l'inconscient. Cal partir de la base i aquesta es troba a muladhara, el primer txakra, on ens arrelem en l’instint de supervivència; allà procurem donar espai i concreció als aspectes elementals de la nostra vida, entre els quals també hi ha l'espiritualitat.

Les persones tenim tres àmbits bàsics que hem de nodrir: el físic, el mental i l'espiritual, i aquesta funció la procura el primer txakra: una vegada satisfetes les necessitats bàsiques econòmiques, les persones ens comencem a preocupar per alimentar el mental -llegim, anem al cinema, al teatre, etc- per, finalment, sentir una altre crida, l'espiritual. És en el primer txakra on prenem consciència d'aquests tres àmbits i de la manera com els tenim contemplats per a sentir-nos plenament arrelats a la vida.

Quan estem ben arrelats en el primer txakra, la consciència que ens arriba és d’unitat de tot el cos, de no exclusió, una percepció sense màcula, de puresa abans de rebre de l’exterior la programació del que acaba conformant la idea que tenim de nosaltres mateixos, tot el que conforma un ego fort i resistent però, tanmateix, maculat. Per això és tant important aquesta consciència primera de muladhara.

Ala nostra memòria cel·lular hi ha gravada aquesta informació, com també la posterior d'idees, creences, traumes i frustracions. És en aquest impuls primer, el que ens du a la vida, en el que hem d’arrelar el nostre projecte existencial per a donar-li una direcció sòlida. A aquest impuls, aquesta energia, li direm kundalini, i és d'una puresa extraordinària. Si entenem aquesta puresa, si la sentim a muladhara, la ment podrà discernir allò que és substancial del que és tangencial, les resistències, l'ego. Si volem fer un treball realment profitós en el ioga hem de partir d’aquesta consciència de muladhara des del cos, no com a concepte; des de la memòria cel·lular, no com a creença. En cas contrari, quedem ancorats en la il·lusió dels conceptes, les idees i els pensaments, i no avancem.

El hatha és el ioga de la consciència del cos sense la qual no és possible accedir a estats de consciència més profunds. Probablement la majoria de persones que practiquen ioga no s’han plantejat mai més enllà de l’estar bé, de quan fan una classe o de la pràctica individual, però per aquells que senten la necessitat d’un propòsit espiritual és molt important no perdre de vista que ens hem d’arrelar de manera sòlida en la vida i en nosaltres mateixos. Aquest arrelament comença per percepció d’un mateix neta de qualsevol màcula, de sentir en el cos un recipient digne de la més profunda experiència espiritual. I aquí un punt d’alerta, no parlem d’ego, no és una autoimatge mental creada com un artifici per a compensar mancances personals, consciència és sentir, i perquè això sigui possible ens hem de donar espai a la ment i treballar constantment l'atenció.

Les assanes i el treball muscular

La musculatura té un límit en la seva capacitat d’elasticitat, i a mesura que ens hi acostem podem sentir la progressiva resistència que ens mostra la musculatura. Qualsevol moviment que fem en el nostre dia a dia està dins d’aquests marges normals d’elasticitat. El que determina el grau de flexibilitat o rigidesa de la persona és aquest límit, però la superació d’aquest límit només és possible amb un treball lent i progressiu de la musculatura, que és precisament el que fan les assanes, per bé que la musculatura necessita d’unes condicions en especial per a poder avançar en el seu camí cap a l’elasticitat.

 1-Que la nostra actitud sigui amable: això és imprescindible perquè el múscul es deixi estirar. De natural es contrauria en arribar al seu límit, i el que hem d’aconseguir és que ens permeti l’estirament, que es deixi. En això cada persona pot observar quina és la seva tendència, quina és la seva actitud cap a l’estirament, perquè és la mateixa que adopta cap a les diferents circumstàncies i cap a ella mateixa. Desenvolupant una actitud amable en les assanes estem treballant perquè aquesta actitud es desenvolupi en totes les àrees de la nostra vida. Veurem com amb poc temps, si realment ens hi posem en el cos, el nostre tracte amb el altres i amb nosaltres mateixos es torna molt més dolç sense esforç, i serà perquè hem desenvolupat en nosaltres allò que estava ja com a potencial: la capacitat de ser amables, de relaxar, de deixar de lluitar... Les assanes ens ajuden a desenvolupar qualsevol aspecte, perquè de natural els tenim tots.

Quan la musculatura comença a estirar, cal relaxar-la de seguida, abans que es comenci a contraure com a reacció de defensa: només podem arribar fins el dolor agradable, aquell que ens dóna la sensació d’estar treballant sense forçar el cos més del compte. Si ens interioritzem en els músculs que es rebel·len i, amb l’expiració, els anem convencent que es relaxin, podrem veure de seguida l’efecte alliberador que la nostra atenció té damunt la musculatura.

2-Que es doni temps a la musculatura, perquè ella també necessita el seu temps: la impaciència és la gran enemiga de l’estirament. D’un a tres minuts com a mínim, seria el temps recomanable, i augmentant en la mesura de les possibilitats. La musculatura canvia la seva longitud de manera automàtica en els moviments habituals, però no en l’estirament conscient que la vol portar una mica més enllà. I només es deixa estirar si està relaxada, i això només és possible donant-nos temps. S’ha d’anar estirant d’una manera suau i continuada, mantenint cada petit estirament un moment. Si estem atens, ja notarem quan la musculatura ens dóna permís per allargar una miqueta més.

3- Que no es facin moviments bruscos, perquè durant la fase d’estirament qualsevol moviment d’aquest tipus provoca la immediata contracció del múscul i perdem l’estirament guanyat. El múscul, durant l’estirament, és molt vulnerable i es lesiona si se’l contrau bruscament. L’assana pròpiament dita comença en el moment en què ens immobilitzem en el nostre límit, i és indispensable mantenir l’actitud d’amabilitat en tot moment.

Cal estirar la musculatura per allargar-la: és la única manera. El seu límit normal no sol ser el seu límit potencial: tant les tensions i contraccions psicosomàtiques, com el sedentarisme, ens escurcen la musculatura, fins i tot en les persones que fan esport, perquè es basa en la contracció i no en l’estirament. El Ioga el que fa, en realitat, és donar a la musculatura la seva elasticitat normal, que és molta més que l’habitual. L’exercici físic dóna la memòria cel·lular de la musculatura la informació de contracció, quan les assanes el que fan és enviar la informació d’estirament. La qual cosa no vol dir que en les assanes no es tonifiqui (i les persones habituades a les assanes ho han pogut experimentar), justament aquest equilibri entre una cosa i l’altre és el que confereix al Ioga la seva efectivitat en els dos sentits.

No és difícil trobar persones que hanfet molt d’esport durant la seva vida i, en posar-se a fer Ioga s’adonen de la rigidesa del seu cos. I un dels llocs on es nota més és en les articulacions, que perden la seva mobilitat fisiològica a causa dels escurçaments musculars. Per a saber si la nostra musculatura té un grau d’elasticitat prou normal, cal mirar si les nostres articulacions tenen un grau de moviment també normal. D’altra banda, l’estirament de la musculatura en les assanes fa que es buidi de sang i que, en relaxar l’estirament, es torni omplir altre cop amb sang renovada.

Establir una relació amb l'assana

Trobar el límit

Durant la pràctica de les assanes, la persona hi estableix una relació que és un reflex de la relació que té amb ella mateixa, i també amb l’exterior. Ens relacionem amb els altres i amb cada circumstància de la vida segons ho fem amb nosaltres mateixos, i l’assana ens fa de mirall.

De primer, quan arribem al punt d’immobilització hem d’observar si és realment el punt correcte. Pot passar moltes vegades que ens quedem just abans d’arribar-hi o que forcem més enllà del que el cos pot donar de sí. Cal que sempre ens regim per com està el cos en el moment en què fem la postura des d’una escolta molt atenta, i no per l'experiència prèvia que en tinguem ni per cap idea que ens autoimposem del que hauria de ser.

A partir d’aquí es tracta d’observar amb quina actitud ens mantenim a l'assana: si donem a cada múscul el to que necessita i no més, o bé si estem aguantant amb tensió i fent força. O també si, pel contrari, ens abandonem: de l'actitud correcte se'n deriva l'acció correcte. Si l’observació és sincera, a través d’ella ens adonarem de quina és la nostra manera d'estar a la postura, per apermetre’ns de modificar-la amb amabilitat. Llavors, i amb el temps, podrem observar com també es modifica l’actitud en relació a nosaltres mateixos i l'entorn.

Fer conscients els nostres recursos personals

Comencem a practicar ioga realment quan l’actitud que desenvolupem en les assanes (atenció, amabilitat, constància....) traspassa a la vida. Això es dóna de manera natural, en major o mesura, fins i tot en els casos en què es practica Ioga sense aquesta consciència. Però, com amb tot, allò que desenvolupem conscientment és més real i té més força.

L’atenció dins l’assana seria bo que es dirigís també cap a les actituds que anem desenvolupant al llarg de la nostra pràctica, i que són allà encara que no les veiem. El Ioga demana atenció, constància, voluntat, disciplina, amabilitat, responsabilitat...; fins i tot les persones que es creuen més desatentes, inconstants, amb poca voluntat i indisciplinades, poc amables, irresponsables..., fan ús d’aquestes qualitats en el Ioga, però poden no adonar-se’n. La consciència d’això ens ajuda a desenvolupar el nostre potencial. La pràctica del Ioga permet de treballar, amb constància i dedicació, els aspectes de la personalitat que sigui deficients, o no actualitzats. I quan s’activen en les assanes, es converteixen en un recurs que podem utilitzar en qualsevol àmbit de la vida.

En aquest mateix sentit, cada tipologia d’assanes (equilibri, flexions, obertures, rotacions...) pot ajudar a desenvolupar aspectes concrets i específics. Podem utilitzar, per exemple, les postures d’equilibri per a desenvolupar el centrament i la disciplina, o les rotacions per asserenar el sistema nerviós i desenvolupar la paciència.  Una classe sempre intenta ser prou equilibrada com perquè hi entrin postures de cadascuna de les tipologies, en un ordre determinat, que porta a la persona de l'extroversió al màxim recolliment.

Com treballar correctament les assanes

En cada assana o postura, el primer que es desenvolupa és la atenció: l’atenció, el cos i la respiració son les tres eines bàsiques, i el nostre treball comença per a desenvolupar la percepció d’allò físic, que és el primer pas perquè la ment es calmi. Fixeu-vos sinó què passa quan us concentreu durant un moment en una mà. Després podem connectar amb l'espai que hi ha en el nostre interior. La lentitud en el moviment i la immobilització dins la postura, a més, tenen l’efecte de deturar el mental, perquè quan el cos s’immobilitza els pensaments es frenen. Ho podem comprovar observant com quan la nostra ment està molt activa el gest és més ràpid que no pas si hi ha poc moviment mental.

Però pot passar que en aquesta fase estàtica hi hagi necessitat de moure de tant en tant una part del cos, per petita que sigui. Si estem atens ens adonarem que aquests petits moviments no són una necessitat física sinó que és la ment que s’impacienta, perquè amb el cos quiet no pot “pensar” tant. Tanmateix, si fem conscient aquesta immobilitat, en adonarem de fins a quin punt ajuda a asserenar el mental i a estar molt més presents en el que estem fent. Atenció i pensament no són la mateixa cosa, més aviat aquest segon exclou la primera, ens dispersa.

Si arribem fins aquí, el treball que estarem fent amb el Ioga -en la pràctica de les assanes com un entrenament per la vida- ja serà considerable i trobarem uns resultats importants a nivell intern. Després, segueix un treball d’aprofundiment de l’atenció, que és el que realment permet a la persona connectar amb l'interior i el seu Jo Superior. Però aquest aprofundiment demana encara tot un treball d’autoreconeixement previ, i d’un deixar anar, del que ens ocuparem en el proper article.

El treball interior

Les persones estem acostumades a resoldre els conflictes a través del raonament, a solucionar els problemes pensant, i quan ens disposem a connectar amb el nostre interior fem servir la mateixa pauta. Llavors, davant la necessitat de trobar pau interior la nostra resposta és pensar com la podem aconseguir, i d'aquesta manera comencem a donar voltes a l'entorn del concepte, i així ens quedem: donant voltes.

El que no sabem és que la nostra ment té moltes més capacitats que la de pensar, la nostra ment és en essència silenci, que és atenció, i en el treball interior és aquesta la ment que necessitem: una atenció sostinguda que, amb la pràctica, es converteix en concentració. Precisament, l'objectiu del treball de les assanes és principalment aquest, d'aquí que sigui un requisit imprescindible la immobilitat. Amb la pràctica del ioga desenvolupem l'atenció. Però no només això, ja veureu.

Les assanes les practiquem a través del cos, el coneixem realment? Segur que tots i cadascun de nosaltres coneix el seu cos i el podria descriure gairebé al detall, provem-ho. La teva mà esquerre, quin coneixement en tens?, et prens un moment per respondre abans de seguir llegint?.... Ara la poses damunt de la cama, cara amunt, i la mires durant cinc minuts sentit el pes, el volum, la temperatura, els dits, les falanges, les sensacions, la pell, les ungles, la musculatura, les tonalitats, etc, i torna a començar durant cinc minuts...

Quan penses la teva mà no la coneixes, quan la sents sí. Si has fet l'exercici, la notaràs més gran, més calenta, més voluminosa: aquest és el gran poder de la teva atenció. I per a fer un treball interior aquesta és l'eina, no el raonament, no el pensament. Si necessites pau interior, amor, confiança, sinceritat, comprensió, vitalitat, disciplina, voluntat, etc, tot el que representa el teu potencial, simplement t'hi has d'enfocar. No costa molt, evoca simplement un record (que sempre et vindrà en forma de imatge) d'alguna ocasió en que ho has experimentat, i observa dins del cos, on sents que ressona?: allà t'has d'enfocar. Enfocar-se vol dir sentir, sentir vol dir deixar la ment atenta allà, com a la mà. Llavors, en lloc de donar voltes al concepte, el penetraràs, et convertiràs en allò.

Si ho poses en pràctica descobriràs dins teu el benestar que ja ets, la pau que ja ets, l'amor que ja ets..., tot el que ja ets en realitat.

En el treball interior hem d'aprendre a gestionar d'una altre manera la nostra ment, i el primer exercici és practicar l'atenció. No hem d'oblidar que l'objectiu de la pràctica del ioga no és el cos sinó la ment i el desenvolupament de l'atenció.

El Prana (II)

La vida comença en les molècules de la cèl·lula, en el protoplasma, i no és només vida el que conté la cèl·lula, sinó també intel·ligència. També el prana és intel·ligent, la intel·ligència universal que tot ho anima. D’altra banda, segons el Ioga, hi ha una relació molt estreta entre el prana i la ment (de fet, la ciència moderna també ha demostrat que s’il·luminen diferents zones del cervell a mesura que es van activant) De tot el prana que conté l’univers, el més proper a nosaltres és el que tenim actiu en el nostre cos, la nostra ment, en el cervell. I només podem estar en sintonia amb el prana que ens envolta quan subjectem el prana a la nostra voluntat: el cos, els pensaments, les emocions, els desitjos... No reprimir, decidir: el que controla el prana és el pensament, el gran poder creador que tenim en nosaltres. Si emmalaltim perquè hem creat mals pensaments, també ens podem curar a través de pensaments diferents. El Hatha Ioga ens ensenya a controlar i acumular el prana en nosaltres i per a nosaltres mateixos a través de l’autosuggestió, de tal manera que ens permeti no dependre de les influències de fora, ni tampoc dels propis pensaments. L’objectiu del Ioga, del tot el Ioga, és alliberar la persona de tots els seus condicionaments i fer-la créixer

els valors que cadascú té per tal de desenvolupar la realitat més profunda i espiritual, latent en tots nosaltres. Una educació castrant i deficitària, els fanatismes, les falses creences, les pors, les inseguretats..., ens impedeixen d’accedir al nostre tresor intern, a la nostra voluntat espiritual, al nostre desenvolupament superior.

 La vertadera curació, tant física, com mental, com emocional, només es dóna quan es desperta dins de la persona el propi poder curatiu. Si volem salut, abans hem de creure en la nostra salut; si volem benestar, abans hem de creure en el nostre benestar... Però creure amb totes les forces del nostre ser, sense deixar cap dels nostres introjectes ens condicionin, que l’inconscient interfereix: el pensament positiu només funciona si ens hi posem amb tota la nostra capacitat de pensar, sentir i actuar (pensament, sentiment, i voluntat, sense escletxes), i només si el generem amb l'atenció posada a la coroneta.

Quan respirem podem sentir la més clara manifestació de prana en el nostre cos, quan retenim l’aire en els pulmons estem acumulant més quantitat de prana (ajudant, per tant, a tenir-ne més reserva, i a animar el cos i la ment) Controlar la respiració és el primer pas per aprendre a controlar el prana en el nostre cos, i per aprendre a acumular prana en els nostres centres nerviosos, deixant de tenir una respiració que funciona de manera deficitària, per passar a poder controlar conscientment el nostre impuls voluntari. Altre cop la voluntat, la única manera de controlar la ment i el cos, i el prana circulant en ells. I respirant a voluntat i amb concentració portem el prana als centres nerviosos de manera conscient: això és el pranajama. Podem mantenir la nostra força vital i evitar les malalties donant més prana al nostre cos.

El Prana (I)

Fa molts mil·lennis que els il·luminats de la India ensenyaven que tota la l’energia de l’univers provenia d’un nucli o d’una força de la qual sorgia tota la vida: és el que s’anomena prana: prana en el seu estat originari, com energia en estat latent com esperit que alimenta tota la resta de forces, prana com a vibració original. L’inici de la creació, el big bang, representa el despertar del prana i comença a actuar originant, a partir d’ell, tota mena de forces.

Hi ha una substància a partir de la qual tot es desenvolupa, una idea o esperit (seria com el ser en potència d’Aristòtil), i que a Orient en diuen akasa,. A l’inici de la creació, o de l’explosió que dóna origen a tot, prana comença a actuar damunt akasa i dóna lloc a totes les infinites formes i forces. Així esdevé l’energia que ho amara tot: és present en tota forma de vida, però també en els aliments, en l’aire... Totes les forces es basen igualment en prana, tant la força de la gravetat, com l’electricitat, la radioactivitat.... Per bé que està en les coses però sense ser les coses: encara que estigui en l’aire, no és l’aire, està en les vitamines, sense ser vitamina.

A través de la respiració del Ioga, podem acumular grans quantitats de prana en el cervell i els centres nerviosos, i utilitzar-lo en aquells moments en què se’ns demana un esforç important, tant si és físic com mental. Hi ha persones que veiem que tenen una gran vitalitat, i és que disposen d’una gran reserva de prana en el seu organisme. La ciència Occidental anomena èter al prana que conté tot l’univers, el cos humà també condensa grans quantitats d’èter-prana en tots els seus àtoms i molècules: sense ell tot estaria mort. La força mental està formada de prana, la força física, i també les emocions.

Gestió corporal de les emocions (III)

Però, què passa quan volem sentir el cos?

Si anem al cos per a sentit l'amor cap a la persona estimada sentirem el cor, l'interior del pit, una sensació gran que ens mostra que estimem aquesta persona. Només que no sempre és així i, de vegades, ens inspira altres: emocions: ens inspira. Inspirar és portar de fora cap a dins.

Per aprendre a sentir el primer que hem de fer és portar l’atenció al cos, una acció senzilla, dèiem al començament, però potser no tant. Perquè quan passem de la idea a l’experiència, ens adonem que no és tan fàcil sentir el cos, i que quan ho fem el sentim en part. Normalment sentirem primer aquelles zones on han quedat retingudes tensions, i si alguna cosa queda retinguda és que no ha estat alliberada; tensions retingudes íntimament lligades amb emocions no expressades: la contracció de les espatlles davant la por, de les mans o les dents davant la ràbia, de les cuixes en situacions d’inseguretat... Cadascú pot comprovar què sent quan s’apropa al cos, i observar en el seu dia a dia quines parts tensa quan no expressa una emoció. Totes aquestes tensions queden dipositades en zones del cos, i són les que primer notem quan desenvolupem la nostra consciència corporal. La primera de les ombres del cos és, encara que sembli una contradicció, la part que se’ns fa més visible,  és on hi la tensió.

Les anomenem l'ombra, aquestes zones que  perquè coincideix amb el que Jung entenia com personalitat a l’ombra: la part de nosaltres que fa d’antagonista del nostre jo i que mina el seu desenvolupament: és la part que no tenim desenvolupada. Però dins d'aquest concepte d'ombra haurem de diferenciar entre les parts que es tensen, o la musculatura que sentim alhora que experimentem determinada emoció: les parts més pujades de volum, que destaquen per damunt de la resta. Insistim en no confondre-ho amb les zones tenses.

El concepte clau és, amb tot, el de potencial no desenvolupat: és on l'energia ha quedat estancada, quan després de començar en forma de desig, el desig de rebre el que necessitem pel nostre desenvolupament (atenció, afecte i reconeixement), no ho hem rebut. L'explosió que comença en el ventre (és on sentim el desig, una mostra és el desig sexual), no arriba al plexe solar (on sentim la potència i la impotència, on inhibim el nostre poder paralitzant el diafragma), ni al pit, que és on estimem i ens estimem. No fent el seu recorregut, l'energia queda retinguda, i són aquestes les parts que sentim del nostre cos, que ens criden l'atenció, de la mateixa manera que les situacions de la nostra infantesa que no varen quedar tancades, que no ens varen donar el que ens calia pel nostre desenvolupament. Són aquestes les situacions que ens condicionen i de les quals guardem memòria a l'inconscient, que ens diuen qui som a partir de la idea que ens fan incorporar de nosaltres mateixos. Ens explicarem: si ens donen l'afecte que necessitem ens sentim persones dignes d'estimació i, per tant, ens estimem, no incorporem cap idea de nosaltres perquè allò natural, innat, podríem dir, en la persona és l'amor. Però si no rebem l'amor que necessitem sí que incorporem una idea, i és que no som dignes d'estimació, i dedicarem molta energia en demostrar el contrari, per bé que el que prevaldrà serà la idea inconscient: tota la nostra vida la reafirmarà.  Però serà així només en la mesura que sigui inconscient, que mirem cap un altre costat: el conscient és molt resistent a acceptar tot allò que configura l'ombra.

Descobrir el nostre potencial

Les zones del cos que encara no sentim, doncs, després d’haver sentit les primeres, representen recursos que no tenim a la nostra disposició perquè, com el cos, no són conscients. Per exemple, la persona que nota més la part dreta, es recolzarà en aquesta part per a qualsevol acció, fins i tot en el moment de caminar. La part dreta del cos representa la ment racional, i és en la que la persona recolzarà totes les preses de decisió, fins i tot les que fan referència a vincles afectius. Senzillament desconeixerà què representa recolzar-se en l’altre hemisferi cerebral, i la gran identificació amb la ment racional serà un impediment pel desenvolupament de les capacitats emocionals i intuïtives.

Quan ens mirem les emocions com una cosa negativa no veiem el gran potencial que representen. El defecte no existeix, no deixa de ser una capacitat en nosaltres no desenvolupada, i quan ens hi enfrontem, quan irromp l'emoció, si no atenem la consciència corporal, no tindrem d'altre cosa per a relacionar-nos-hi que la mateixa emoció, el potencial no desenvolupat. Què suposa això? Doncs simplement que quan es manifesti la ràbia tindrem només la ràbia a la nostra disposició, per exemple, i així amb totes. Hi ha una dita popular que expressa una idea que és important que recordem: "tant gran la cara, tant gran el dors". Tenim tanta capacitat de potencial com de defecte: és la mateixa energia, estancada i latent, pendent de ser actualitzada, o vigent, plenament operativa.

Les grans noticies

Sí, com a conclusió tenim algunes grans notícies que poden transformar la nostra vida:

1.    Les emocions no són un mal contra el que lluitar sinó que representen una part de nosaltres que s'ha quedat atrapada a la infantesa, que no ha madurat. No hi hem de lluitar sinó que les hem d'acollir amb compassió i comprensió

2.    El defecte no existeix, és potencial no desenvolupat

3.    Tenim la mateixa quantitat d'energia, de potencial, que de bloqueig, d'estancament: de confiança con de desconfiança, de força d'acció com de mandra, de potència com d'impotència, etc.

Allò en què ens enfoquem; allò queda reforçat; allò que reforcem és el que es converteix en realitat a la nostra vida: ens hem de convertir en actor i no subjectes passius de la nostra existència. I la primera cosa és adonar-nos de la inutilitat de lluitar en contra les emocions.

El goig de sentir el cos

I per acabar una recomanació, un regal que ens podem fer: sentir el cos des del goig, ha de ser una experiència gustosa en tots els sentits. Normalment només el sentim perquè ens fa mal, i quan el volem tenir en compte creiem que donant-li exercici el sentirem més. Llavors normalment anem al gimnàs o fem esport i, en molts casos, amb auriculars a les orelles per distreure'ns per tal de no escoltar-lo, de sentir-lo. Amb dos resultats: no escoltem què ens diu, i li exigim potser el que no voldria. Sentir el cos i fer-ho amb gust, viure l'experiència com a gustosa, és important, indispensable, per integrar-nos i redescobrir la capacitat d'experimentar plaer. El plaer estimula el creixement de les nostres cèl·lules, es reparador d'experiències estressants, ens ajuda a recuperar-nos de la falta de descans, i ens mostra una cara de la vida nova que ens situa de manera positiva davant de totes les tensions que pugin sorgir.

I aquest és el primer pas abans d'endinsar-nos en l'experiència de ioga més profund. En parlarem, i us convidem a comentar la vostra experiència i dubtes.

Gestió de les emocions (II)

(continuació)

La importància de sentir

Quan parlem de consciència corporal ens referim a l’acció de sentir el cos, de ser-ne conscients. Sabem que el tenim, però la consciència passa per sentir-lo. Es tracta d’una acció en aparença senzilla que trasllada l’atenció del cap al cos, i que es torna imprescindible si volem mantenir l’equilibri intern. Tenim a parts igual les capacitats de pensar, sentir i actuar, i quan estan proporcionades ens centrem i equilibrem, però quan una d’aquestes tres capacitats es dóna en un tant per cent més elevat que les altres, o quan una és desatesa, ens descentrem i ens desequilibrem. Un exemple seria l’erudit que entén molt de llibres i poc de sentiments, o el boxejador que no ha llegit mai un llibre però que té una gran musculatura. En el primer cas, hi pot haver una capacitat de pensar molt desenvolupada, però potser poca capacitat de sentir o actuar; en el segon, en canvi, molta capacitat d’acció, i poca de sentir o de pensar.

Exemples fàcils i estereotips a banda, la majoria de les persones ens podem reconèixer en un desequilibri en aquestes capacitats bàsiques: socialment es dóna prioritat a la capacitat de pensar, ifins i tot quan treballem el cos ens mantenim ambl’atenció posada a la ment.  En situacions d’estrès o d’ansietat ens trobem davant una activitat mental que supera en molt les altres dues, i una manera de descarregar-nos de l’excés d’energia psíquica és sentir el cos, que actua com una mena de parallamps que la canalitza cap el terra. En el moment en què sentim el cos deixem d’estar dins la ment, parem l’activitat mental ni que sigui durant uns segons: com més sovint i durant més estona repetim aquesta pràctica, més ens descarreguem de l’excés d’energia psíquica.

Per a diferenciar el que és el pensar del sentir, hi ha un exercici senzill que tots podem fer, i és evocar la imatge d'una persona estimada. Amb aquesta imatge, la darrera vegada que vàrem pensar que l'estimàvem?, i la darrera que vàrem sentir que l'estimàvem?

Si fem sincerament l'exercici ens adonarem que el sentir és en el cos, i que el pensament de l'amor té unes altres derivades que depenen de la ment.. I ens adonarem que el sentir s'ubica dins del pit, sentir-lo dins.

(continuarà)

Gestió de les emocions (I)

Quan parlem d’emocions habitualment ens referim a emocions negatives: por, inseguretat, desvalorització, desempara, frustració, impotència, impaciència... I aquesta mena d’emocions tenen sempre com a base un pensament previ que ens passa normalment desapercebut: no puc, no sé, això és impossible, no serveixo... Tot plegat ens porta a desplegar tot un dispositiu de pensaments que tenen com a objectiu neutralitzar el desenllaç final que la nostra ment més inconscient ja preveu, com seria per exemple en el cas de creure que no valc destinar molta energia en mostrar la pròpia vàlua personal. De tots els pensaments que despleguem al llarg del dia, si en tinguéssim realment una relació escrita, podríem veure tota l’energia que destinem a neutralitzar tot allò que en algun racó del nostre inconscient “preveiem” que serà. No saber dir que no pot tenir con arrel el pensament que “no valc”, i que motiva a demostrar que sí, com un de molts exemples que podríem posar que són generadors d’emocions negatives. La conseqüència són contraccions musculars i modificació de la respiració, amb la consegüent tensió física, acumulació d’aire residual, falta d’oxigen en el cos i estrès.

A l’altre banda hi ha també la nostra capacitat de sentir les emocions en la seva essència més pura, sense pensaments: el cos, el que ens transmeten els sentits..., i a través d’ells l’emoció sense cap pensament previ, com seria l’emoció davant d’una posta de sol, d’una música, o la imatge d’una persona estimada. En qualsevol d’aquestes no hi ha pensament anterior a l’emoció, el pensament en tot cas ve després i ens serveix per a posar paraules i expressar el que hem sentit.

Les primeres són generadores d’estrès, les segones l’alliberen, i tant les unes com les altres tenen la seva expressió a través del cos. La consciència corporal és el primer pas cap a la gestió de les emocions que anomenem negatives, a través de la respiració i la capacitat de relaxació física i mental que tots tenim. Però també és el primer pas per a desenvolupar en nosaltres la capacitat de viure plenament el nostre potencial emocional més positiu (continuarà)

 

Ioga i empresa

Durant la darrera dècada la pràctica del ioga s’ha estès de manera significativa en la nostra societat. Una prova d’això és la proliferació de centres i la introducció del seu ensenyament en gimnasos, centres cívics..., però també en escoles i, fins i tot més recentment, en algunes empreses. Una altre prova de la implantació que ha anat guanyant en la nostra societat és l’aparició de iogues moderns més dinàmics, i que han servit perquè persones que abans no l’haguessin practicat per considerar-lo molt lent ara, en canvi, s’apuntin a la moda. Val a dir, però, que el ioga es defineix precisament per la seva immobilitat sostinguda dins cada postura, perquè d’aquí se’n deriven els seus excepcionals efectes benèfics, tant a nivell físic, com mental i emocional.
 
Tot i aquest avanç en la seva difusió, però, el ioga encara segueix sent molt desconegut per la major part de la societat, i molt desconegudes les seves possibilitats de donar resposta a problemàtiques molt concretes. En aquest article volem parlar especialment d’algunes de les aportacions que pot fer el ioga en el món empresarial, més enllà dels seus efectes més coneguts de relaxament, desbloqueig corporal, flexibilització...
 
Les noves conjuntures socials i econòmiques van portant mica en mica cap a una nova concepció del treballador i del món laboral, en la qual comença a prendre relleu la necessitat d’un ambient de qualitat en el que la persona no només treballi sinó que també es desenvolupi. L’empresa ja no només ha de pensar en gestionar recursos sinó també persones, i per això incorpora en les seves formacions cursos destinats cap aquest objectiu. Quines aportacions i què pot donar el ioga en aquest context? Parlarem d’algunes, potser les menys conegudes, però de demostrada eficàcia.
 
En la pràctica de les assanes o postures les persones adopten la mateixa actitud que davant les seves situacions quotidianes. Es tracta, en primer lloc de saber reconèixer quin és el límit del cos en cada postura i la manera com la persona s’hi relaciona: si és amb tensió, abandó, desídia... Una vegada fet això, es pot començar a desenvolupar l’actitud adequada d’atenció, responsabilitat amable, voluntat... Escoltant el cos, llavors, la persona es posa un objectiu immediat possible en funció dels seus recursos personals, i sense deixar que els pensaments interfereixin (del tipus  no puc, ja no aguanto, no arribaré...) I la persona avança, amb ella el seu límit, però a més incorpora allò que ha hagut de desenvolupar per poder-ho fer: atenció, responsabilitat amable, voluntat..., i la capacitat d’actuar malgrat els pensaments condicionants. Amb la pràctica aquests aprenentatges s’incorporen de manera natural a la vida quotidiana.

El ioga ensenya també el gran paper de la respiració, com cada acció mental o física implica una inspiració, que el deixar de fer implica una expiració. La inspiració activa el sistema nerviós simpàtic, l’expiració el parasimpàtic, l’equilibri dels dos porta a estats de salut, la sobreexcitació del primer a estats d’estrès i ansietat. D’altra banda, però molt lligat amb això, si inspirem més aire del que traiem acumulem aire residual en els pulmons, amb la qual cosa perdem capacitat respiratòria i d’oxigenació. Si tenim en compte que una de les causes d’acumulació d’aire és l’excés d’acció mental, i que cervell és l’òrgan del cos que consumeix més oxigen, aprendre com funciona la respiració és clau per a pal·liar qualsevol situació d’estrès.
 
Hem parlat d’aprendre a relacionar-se amb el límit i de desenvolupar les capacitats que ens permeten de relacionar-nos amb els diferents contextos tot marcant objectius assolibles, també aprendre a controlar els estats d’estrès, d’acció i descans a través d’un coneixement i treball acurat de la respiració. Parlarem encara d'un altre aspecte: aprendre a optimitzar els recursos. En la pràctica de les assanes aprenem a invertir només l’esforç necessari en cada acció, a activar la musculatura precisa i mantenir el màxim relaxament en la resta, aprenem a gestionar de manera autònoma les diferents parts del cos. Desenvolupem aquestes capacitats a través del cos i després, gairebé sense adonar-nos-en, les incorporem en les nostres habilitats psicològiques i en la manera de relacionar-nos amb cada situació.
 
Són tres aspectes destacables del ioga aplicat al món de l’empresa, que tenen en comú un treball global de la persona: no només psicològic, no només mental, no només emocional. I és que fins que els processos d’aprenentatge, maduració i desenvolupament no es fan als tres nivells no podem parlar realment de transformació global de la persona.

El despertar de l'energia sexual i el ioga

La sexualitat en la vida de qualsevol individu segueix unes etapes, tal i com ho fa la seva evolució personal. En la maduresa de la nostra existència aprenem a integrar uns valors que són molt més reflexius, d'interiorització, podríem dir també d'obertura cap aspectes més transcendents i menys materials. Passada l'efervescència de la vida en la que ens cal atendre aspectes molt externs, sorgeixen les demandes internes, gairebé com una part del mateix cicle biològic, i de manera més o menys manifesta segons les persones. En aquest article no parlarem dels cicles vitals, i ni tan sols del paper que hi juga la sexualitat, ni de com evoluciona, però agafarem el pretext per introduir el concepte de energia sexual en el procés maduratiu en el ioga, marcat també per etapes, per cicles, i per graus de desenvolupament que, si bé no tenen perquè coincidir amb els cicles biològics, en segueixen una seqüència similar.

El despertar

La sexualitat té unes arrels que s'endinsen en el primer txakra on representa l'instint de preservació de l'espècie, l'instint més pur de supervivència. Però traspassat aquest llindar adquireix un perfil més elaborat que implica l'assumpció del desig i una consciència clara de dualitat que busca, en el fons, la unitat. El desig no deixa de ser en essència el impuls bàsic de l'energia cap el retrobament amb el tot, en aquest cas manifestat en la unió amb l'altre persona. El despertar de kundalini ve molt marcat per un major desig sexual que requereix ser acceptat i vist amb naturalitat. Aquest desig pot ser extraordinari quan reverteix en una major vitalitat, alegria, expansió de la persona en tots els àmbits de la seva vida; quan no, es queda només circumscrit a l'àmbit de les relacions sexuals. Si estem en un procés de treball en el ioga és aquesta precisament la nostra responsabilitat: entendre el sentit de l'energia i la veritable font del desig. Tanmateix, hem d'anar amb compte perquè l'energia s'expandeix si troba els nadis o conductes lliures. Si n'hi ha de retinguda, el que es manifestarà seran els aspectes que no tenim resolts i el resultat pot ser totalment un altre. Cal tenir cura del treball personal en tots els àmbits de la vida.

L'activació

Una cosa és el despertar de l'energia sexual i una altre la seva activació. I per aquesta activació ens cal el cor: la pelvis i el tòrax funcionen com a vasos comunicants, a través del plexe solar. És per això que l'amor dóna una direcció al desig, el transforma i el sublima. En una relació és la clau per la plenitud sexual, en la vida d'una persona per la seva maduresa. Des de l'amor aquesta energia sexual transcendeix el cercle concèntric de l'ego i es torna generosa i expansiva. Una de les diferències que hi ha entre el desig i l'amor és que aquest segon és reflexiu i voluntari: per a estimar ens cal la resolució de fer-ho perquè l'amor veritable transcendeix la component egocèntrica de la ment ordinària. L'enamorament és una emoció que ens escomet sense que la voluntat hi prengui part, això no és estimar encara que es confonguin molt sovint els termes. Per a estimar realment hem de sentir la voluntat de fer-ho, l'amor és una tasca contra la que l'ego no deixarà de lluitar amb totes les seves forces. L'amor vol donar, l'ego necessita rebre. Aquest és un treball clau, el de l'amor, perquè l'energia sexual s'expandeixi, un treball profund i sincer de retrobament amb un mateix, amb l'ànima, i amb ella la joia de l'altre en l'encontre sexual.

La sublimació

Quan el desig comprèn la seva direcció, quan ens arriba a l'ànima, aquesta energia sexual esdevé purament espiritual. El desig sí, però sublimat, un desig que mira cap amunt i que es transforma en pura joia. És una sexualitat expansiva que ha oblidat la seva arrel genital i que, en un procés de creixement espiritual, es viu a si mateixa com la renúncia a la pròpia individualitat: la unió amb l'altre deixa de ser física i la relació es converteix en plena comunió.

Aquesta darrera etapa implica un procés individual de transformació profunda, gosaríem dir que radical. L'escomesa dels primers impulsos de l'energia sexual o kundalini trobarà el camí finalment si fem palesa, d'una manera molt conscient i sincera, la comprensió de quina és la seva veritable orientació.

 

Fotografia de la consciència

La paraula consciència sembla que s’ha posat de moda, almenys en certs àmbits, i això porta a certa confusió del seu significat: hem ser conscients del que fem, la consciència de globalitat, menjar amb consciència, la consciència universal... Diem consciència i ser conscients quan ens referim a coses diverses. El diccionari ens la defineix com la facultat i acte específic de la vida psíquica caracteritzada com el fet d’adonar-se d’alguna cosa, com a efecte concomitant de la funció nerviosa, com a moment subjectiu de l’activitat cerebral o com a relació del jo amb el medi ambient. Partirem d’aquesta definició per a mirar d’esbrinar el sentit d’una paraula certament controvertida en el seu significat.

 La ment, un gran iceberg

Si partim de la base que tenim una ment conscient i una ment inconscient, podem entendre que hi ha coses de les que ens adonem i coses de les que no.  Provem d’imaginar-nos un iceberg en el que la part que queda damunt l’aigua és el conscient, i la que queda dessota, molt més gran, l’inconscient, el que no “veiem” i el que segons els experts engloba totes les capacitats del cervell que ens queden per conèixer i desenvolupar. Obrir la consciència és passar “informació” de la part submergida a la que veiem al damunt. És la primera definició del diccionari, acte específic de la vida psíquica caracteritzada com el fet d’adonar-se d’alguna cosa.

Si entrem en una sala on hi ha molta gent serem conscients d’unes persones més que d’unes altres, d’uns detalls i no d’uns altres, però la nostra ment s’adonarà de molt més del que creiem: la nostra vida psíquica té molta més riquesa de la que som conscients, i capta detalls, fins i tot dels estats emocionals d’altres persones, que passen a formar par de la part submergida del iceberg, de l’inconscient.

Consciència no és pensament

Una de les raons de què ens perdem bona part del món que vivim (els sons, els gustos, les sensacions corporals, persones i objectes de l’entorn, pensaments....) es que tenim ja la ment molt plena. Amb molta activitat mental ens queda poc espai perquè la ment s’obri a rebre informació nova: haurà de quedar-se quieta. Podem fer la prova mentre llegim aquest article: si ens volem fixar en tots els detalls que ens envolten més enllà de la revista que tenim a les mans, haurem de deixar de llegir i quedar-nos quiets: sentirem sons, olors, veurem objectes, temperatura de la pell, textura de la roba que portem posada... I constatarem que la presència de pensaments ens resta consciència del que ens envolta, i constatarem també que l’acte de ser més conscients és una capacitat de la ment que no genera pensament: “adonar-se de” no és pensar, com adonar-se de què sona el telèfon no és pensar que sona. L’altre definició del diccionari és la de funció nerviosa, estar atents. La tercera és la de moment subjectiu de l’activitat cerebral o com a relació del jo amb el medi ambient: hi ha algú que està atent, un jo que observa, i allò observat.

 La consciència que observa

Per explicar aquest concepte utilitzarem el símil del fotògraf, perquè tots, poc o molt, hem fet alguna vegada fotografies. Darrera la càmera veiem coses (és la primera definició del diccionari, allò de què som conscients), i ens mantenim atents al que veiem per a enfocar bé (la segona definició, la funció nerviosa: la ment pot pensar però també estar atenta, desperta, conscient) Però nosaltres no som ni les coses que veiem ni els pensaments que ens venen, ni tan sols la facultat d’estar atents, sinó el jo que mira a través de l’objectiu, la consciència que observa i que no pot ser observada.

Per a comprendre bé què volem dir, us convidem a fer-ne l’experiència: agafar una càmera fotogràfica, enfocar l’objectiu i mirar, ser conscients del que veieu, dels pensaments que us venen, de l’ull que mira, del vostre cos al darrera, i que en aquest cos hi ha una consciència que observa, silenciosa i atenta. És el tercer significat de la paraula, la filosòfica, la transcendent.

 

La respiració i els diferents plans de la persona

Com podem treure rendiment a la nostra respiració? Com saber si respirem de manera adequada? Som conscients de la importància d'una bona oxigenació? En aquest article volem reflexionar sobre el procés respiratori i algunes de les implicacions més importants que té a la nostra vida: en el pla físic, el mental, l'emocional i l'espiritual. No volem fer un estudi exhaustiu però sí donar pistes que posin de relleu la importància que té la respiració. Sovint busquem receptes, en cadascun dels àmbits que dèiem, i no fem atenció a un tema tant cabdal com aquest, la respiració, no ens adonem que vivim com respirem.

En el pla físic

Són moltes les repercussions que té la respiració en la nostra salut, la primera té a veure amb l'estat del diafragma, en la seva mobilitat. El diafragma és el múscul més potent del cos i necessita conservar el màxim moviment perquè la respiració pugui expandir-se: quan respirem i ens sembla que l'estómac s'omple i es buida, és per efecte del moviment del diafragma. Perdre el moviment del diafragma porta la respiració cap el pit i el cos no s'oxigena prou, també provoca una tensió en el múscul en el seu punt d'inserció a L2 i L3. Aquesta tensió a la columna amb el temps genera dolors tipus lumbàlgia i, en darrera instància, hèrnies discals i artrosi.

Les tensions diafragmàtiques afecten directament la funció d'expiració, regida pel sistema nerviós vegetatiu, ubicat a la zona sacra de la columna. El sistema nerviós parasimpàtic s'encarrega de buidar l'organisme de toxines, de les quals l'expiració n'és de les més importants, però també afavoreix la digestió, la salivació, relaxa el ritme cardíac, etc. Una expiració deficient, curta, acumula aire residual als pulmons, però també és símptoma d'anomalies en el sistema parasimpàtic.

En el pla mental

En articles anteriors ja us havíem proposat l'exercici de generar tres pensaments i veure com es modifica la respiració: "plou", "tinc por", "em sento bé". Sent el primer un pensament neutre, el segon el substrat de qualsevol preocupació que ens fa patir (arribar tard, no fer-ho bé, perdre la feina, etc), i el tercer emmarcat dins l'àmbit d'emocions positives. En els tres la respiració és diferent, pots provar-ho tancant els ulls i repetint-los un a un com si fossin un mantra, mentre observes la respiració. El pensament neutre té una inspiració i una expiració equivalents: no ens modifica. Quan hi ha un substrat de por d'alguna mena, acumulem aire residual: la inspiració és més llarga i alta, i l'expiració curta i experimentem una emoció condicionada per aquest pensament. En el tercer s'inverteix el procés, la respiració baixa i s'allarga l'expiració, buidem aire residual acumulat les vegades que el pensament ha invertit el ritme respiratori, i ens sentim reposar.

El cervell és l'òrgan delnostre cos que consumeix més oxigen, una part importantcom a conseqüència de l'activitat pensant. Pensar, per tant, consumeix oxigen. Pensar molt i malament, a més, ens impedeix buidar aire i fa la nostra respiració deficient. Pensar molt i malament impedeix una correcta oxigenació del cervell que, desvitalitzat, tindrà poca energia per a posar ordre als pensaments.

En el pla emocional

El pla mental ens remet directament a l'emocional. Els pensaments neutres són també emocionalment neutres. Entre tots els que es succeeixen al llarg del dia, els veiem o no, en tenim pocs d'aquests en estat pur i es corresponen a moments en què ens sentim plenament en allò que fem, essencialment tranquils. La por és l'emoció que es remou dessota qualsevol alteració del nostre estat d'ànim que ens tregui del sentir-nos bé, i per a comprova-ho només caldria que féssim una revisió del dia d'ahir, com en una pel·lícula, observant els canvis en els nostres estats emocionals. Tot això ens passa desapercebut, però no a la nostra respiració. Davant d'una entrevista de feina, per exemple, si ens neguiteja, inspirarem molt i expirarem poc: moltes situacions al llarg del dia ens porten a estats emocionals comparables, encara que no en siguem conscients i no els donem importància

En contextos emocionals plaents l'expiració s'allarga. Deixa`t anar al sofà quan arribes a casa després d'un dia de feina i veuràs què fa la respiració. Les situacions de la nostra vida que ens connecten amb emocions positives ens fan expirar i ens recompensen de les inspiracions forçades que hem fet sense adonar-nos. Reposar és recarregar-nos de les energies que hem gastat, però cal també que procurem buidar l'aire que no hem buidat

En el pla espiritual

Si ets persona que medites hauràs pogut comprovar que la respiració mica en mica es ralenteix en el moment en què connectes amb el teu interior. La respiració no té només dues fases, sinó que si ens hi fixem bé en veurem quatre: acabat d'inspirar es genera una petita corba abans de començar a expirar, igualment acabant d'expirar abans de tornar a començar a agafar aire. En el ioga parlem de kumbaka quan allarguem a voluntat aquestes suspensions, tant amb aire com sense.

El kumbaka es dóna de manera natural quan el físic, el mental i l'emocional es calmen i es relaxen. En els estadis d'aprofundiment en un mateix la respiració es torna més planera, fins el punt de fer-se a penes perceptible. Es poden induir aquests estats a través de provocar a voluntat una respiració curta, breu, gairebé plana. Tanmateix, cal abans haver treballat el cos, la ment i els estats emocionals, però amb una mica de pràctica podem anar assolint el suficient control damunt de la respiració perquè de forma natural hi podem accedir.

 

Pensament positiu o atenció positiva? III

(continuació)

L'atenció

Ara bé, com observar el pensament? Com el podem mirar si hi som a dins? Sortim del pensament quan som conscients del cos. Podem provar de fer la pràctica: si sentim, per exemple, una ma, deixarem d'estar en el cap, per un moment pararà l'activitat mental i, ni que sigui per uns segons, no vindran pensaments. Deixarem de sentir la mà quan la ment ens distregui, podem estar durant 10 minuts sent-ne conscients i comprovarem que només el mental ens distreu. A còpia de sentir pensem menys, i això és bo, ens proporciona benestar. Per això el ioga relaxa les persones, perquè les treu del cap i les ubica en el cos i en l'experiència de sentir, que és diferent de la que genera activitat mental. Entès això ens podrem situar en la part més alta i posterior del cos, a la coroneta o just per davant, perquè des d'allà serà com enfilar-se dalt d'un turonet i veure tot el cos amb les sensacions, la respiració..., i també el moviment de la ment. No es tracta de parar el pensament, al contrari, l'hem de buidar, però no ho podem fer si hi estem immersos i ens hi identifiquem. Només l'observació ens desidentifica. És el que anomenem atenció central.

Actitud positiva versus pensament positiu

La ment està feta de silenci, el pensament és una de les seves funcions, és com la pissarra damunt la qual escrivim paraules i frases. Ens cal accedir a aquest silenci a través de desenvolupar l'atenció central. Per a fer-ho la primera cosa és la predisposició, determinada actitud, el desig sincer de voler mirar sense jutjar, perquè no hi ha res negatiu en nosaltres, res. Aquesta actitud que no és crítica, que és obertura, que és acceptació: És un estar a la vida amb l'ànim despert, tolerant, sense jutjar ni jutjar-nos. Només amb una actitud així podrem observar i comprendre com funciona la nostra ment, i deixarem que la pulsió inconscient s'alliberi i ens alliberi. Actitud no suposa pensament, de pensaments ens en sobren, el pensament hauria de ser tot voluntari com el plou  que dèiem al començament, i la resta un plàcid silenci.