La respiració i la vida

La respiració és probablement la funció fisiològica de l'organisme més visible i la que podem modificar a voluntat ( agafar més aire, treure'n més, retenir...), però alhora és també la que més fàcilment s’altera: un sol pensament la pot accelerar, relaxar o estroncar.  La manera com respirem, l’afecció o desafecció que ens genera, són símptomes importants que ens poden ajudar a valorar la nostra afinitat amb la vida, la forma com ens hi obrim o la manera con ens en retraiem: naixem amb una inspiració i morim amb una expiració, com respirem mentrestant? Diuen els orientals que tots naixem amb un nombre determinat de respiracions i que com més ràpidament les consumim abans ens morim, es tracta doncs, de respirar lentament? En primer lloc es tractaria d’entendre el sentit de l’afirmació i del vincle que uneix la respiració amb l’estat d’ànim i l’actitud vital.

La respiració que es correspon a una ment ocupada en el que està fent, la respiració habitual en el dia a dia, suposa un moviment del diafragma que la centra en la zona abdominal, l’estómac, per sobre del melic. Diferenciar el ventre de l’estómac seria un primer pas, després ens podem imaginar el diafragma, que és un múscul en forma de paracaigudes, o com una gran cúpula, que separa el tòrax de l’abdomen. Quan inspirem es contrau i baixa i permet el pas de l'aire que arriba fins la part més baixa dels pulmons, amb aquest moviment l'alè inspirat humiteja tot el pulmó fins la part més inferior i es buida en la mateixa quantitat. Tanmateix, si observem en el dia a dia la respiració veurem que té moviments que no s'ajusten al que hem descrit. Podríem fer, si fóssim prou observadors, descripcions de respiracions pectorals, o amb moviments d'agafar més aire del que es treu, tancaments breus de la respiració... I si fóssim encara més observadors podríem constatar com aquestes modificacions es corresponen amb moments en què sentim i pensem coses que ens alteren. És a dir, que quan estem “normals” respirem inspirant i expirant sense esforç la mateixa quantitat d'aire que hem pres  de l'exterior i que ens proporciona oxigen i energia, i ens sentim en pau, neutres, bé, equilibrats, centrats, sense emocions que ens distorsionin. 

Si tota la vida respirem però vivim absents del que ens passa tot aquest procés anirà fent sense que en siguem conscients, i també les alteracions, que són acumulatives: l'aire residual que queda dipositat en els pulmons quan n'agafem més del que traiem, la tensió en el múscul diafragma que això suposa, l'acceleració de la inspiració que tensa musculatura, la retenció de l'expiració que bloqueja el diafragma... Si fóssim prou conscients de la nostra respiració i l'observéssim en relació al que pensen i sentim ens adonaríem que no és només un procés fisiològic sinó també la manifestació de com vivim la vida. De vegades hi ha persones que quan se'ls proposa fer respiracions els fa mandra, no els agrada, què vol dir això? Ens pot fer mandra respirar?

La respiració superficial es mou en relació amb la nostra ment superficial i es modifica amb els seus moviments i canvis d'estat d'ànim, quan voluntàriament    l'aprofundim ens posa en relació amb la manera com ens relacionem internament amb nosaltres mateixos. Una i altra ens parlen constantment de la manera com ens vivim en els diferents nivells de la nostra personalitat. Convertits en observadors de la nostra respiració podrem comprovar que quan estem bé, relaxats i tranquils la respiració es torna lenta i baixa per dessota del melic, fins el ventre. La longevitat que s'associa a una respiració així ve donada per la tranquil·litat i el relaxament que comporta, a una manera plàcida de viure, la qual cosa sempre afavoreix un millor estat de salut i representa una actitud harmoniosa amb la vida.