El problema de l'atenció

mindfulness-barcelona-les-corts.jpg

El treball espiritual, el creixement  personal, l'autoconeixement, en tota labor que busqui el desenvolupament de la persona sempre el treball serà sobre la ment, una tasca de comprensió de com funciona, i un aprenentatge que ens ha de portar a desenvolupar-ne el control i la correcta gestió. També el ioga, el Hatha Ioga, conegut com la pràctica de les assanes, té el seu objectiu en el  Raja Ioga, el ioga del control de la ment. 

Nosaltres, l'ésser humà, som un tot complex presidit per la ment que domina i configura la manera com vivim la nostra existència, les nostres emocions i les nostres reaccions. La ment, el que entenem com a tal, si hi ens hi fixem bé només pot estar per una cosa alhora, perquè encara que el pensament vagi molt ràpid i salti d'una cosa a l'altre, en realitat a cada moment està només en un lloc, i no sempre en el que nosaltres decidim. El gran problema que tenim amb la ment és bàsicament l'atenció, de la qual hem parlat abastament en articles anteriors, i que ara tornarem a investigar per a veure si en podem treure'n una mica més l'entrellat.

Tenim d'una banda la ment que va saltant d'una cosa a l'altre, i el cos que va fent en el dia a dia, caminant per la vida com si res. És a dir, tenim dues coses: per un costat la ment que va pensant i per l'altra el cos, i sovint no són alhora al mateix lloc. El problema d'això és la gran contradicció que representa i la manca de coherència que confereix a les nostres vides, i per què? D'una banda ens reconeixem en el cos, ens distingim amb les nostres accions i, no obstant això, tot sovint actuem però amb el pensament navegant cap el passat o el futur, i  a distància del present. Per tant, amb molta freqüència -i som generosos- només una part del que som és present a les nostres vides, perquè quan no hi ha atenció no som nosaltres, no tota la realitat que representem. Sense atenció,  qui viu les nostres vides?  qui decideix les respostes que donem a cada situació?

Em trobo una persona coneguda pel carrer en un encontre que hauria de ser neutre i, no obstant això, un pensament m'assalta, "mira aquest pesat", i en lloc de ser un fet insignificant es converteix en una experiència incòmode, jo  ho volia això?, no, però el pensament que m'ha assaltat ha condicionat absolutament la meva experiència.

Les persones som una tríade de la que també hem parlat abastament en d'altres articles: pensament, sentiment i acció - sentim, pensem i actuem. Som cos, ment i esperit, però tot alhora, no només un tros, una part. L'autorealització és aquell esdevenir el que ja som d'una manera global i sencera, i el procés s'enceta portant l'atenció de manera simultània al cos, la ment i el cor. Altrament vivim en realitats paral·leles.

Mentre s'esdevé una cosa en la meva realitat de present, en passa una altre en la meva realitat mental, que no para de generar pensament i imatges.  Sí, el meu cos és aquí, però la meva ment és en un altre lloc, i què passa amb el sentiment? I les emocions? I si m'identifico tant amb el pensament  i, per contra, no sento el cos, llavors qui em viu la vida?

D'altra banda, no ens oblidem de la pantalla interior on constantment es projecten imatges. Posarem un exemple que pugui ser familiar: estem enviant un correu de feina mentre ens ve el pensament que l'altre potser s'ofendrà, el pensament no vindrà sol sinó acompanyat d'una imatge en la que potser veurem la cara de disgust del col·lega. Les imatges van directes a l'inconscient i amb la càrrega emocional que hi hem posat, i ell no les discrimina, no diferencia entre les reals i les que no, per això en una relaxació un paisatge bucòlic ens fa sentir bé però si evoquem la imatge d'una catàstrofe ens sentirem malament: totes les imatges ho són, de reals, pel nostre inconscient. Sentirem en conseqüència, com si allò fos de debò i la propera vegada que veiem el company de feina actuarem com si la tal imatge hagués passat. Ens adonarem del procés?, amb molta probabilitat no, i serà per falta total d'atenció.

Tenim doncs que sense atenció vivim parcialment la vida, també sense ella el nostre inconscient ens la condiciona d'una manera absoluta: ell sempre busca coherència, confirmar que la informació que té es ratifica a l'exterior, l'inconscient sempre ens porta a actuar en congruència amb la informació que ha incorporat, ara i en el decurs de tot el nostre passat. És per això que el cèlebre pensament positiu sense tenir en compte l'abast del nostre inconscient només ens pot dur frustració. Hem d'aprendre a ser els observadors de la ment a través del desenvolupament d'una correcta atenció per a viure plenament la vida, per a convertir-nos en actors i no súbdits d'una ment que ens encercla. Hem d'aprendre a "conèixer" qui som, a sentir-nos íntegrament en el cos, la ment i el cor, sense discriminació, I hem d'aprendre a vigilar les imatges que enviem a l'inconscient i tota la càrrega emocional que porten, aprendre a gestionar la nostra ment i que no sigui ella la que ens gestioni a nosaltres.

Deia un savi: "Tu ets on són els teus pensaments, deixa que els teus pensaments siguin on tu vols ser".

Rosa Daniel