Comprèn la respiració i guanyaràs en benestar

en el camp.jpg

Quan ens ocupem del cos i la salut pensem en l’exercici físic i l’alimentació, o bé en el descans i el relaxament per compensar l’esforç, però sovint se’ns oblida un aspecte cabdal, i és la respiració. Hem arribat a incorporar en alguna mesura la importància que tenen les preocupacions i el desgavell emocional en la nostra salut corporal, i aquest ja és un primer pas important a l’hora d’entendre que el cos, la ment i les emocions no són compartiments aïllats sinó que s’interrelacionen de manera constant. I és que la persona no és només un d’aquests aspectes sinó la integració de tots ells, però perquè aquesta integració es doni, cal comprendre i incorporar també la consciència de la respiració.

La respiració és una funció fisiològica que ens ve donada sense ser-ne conscients, com el ritme cardíac, el moviment dels budells, etc. Però alhora és la única d’aquestes funcions que podem modificar a voluntat d’una manera molt senzilla quan n’entenem el seu funcionament. Tot llegint aquest article, en la propera expiració que fem, només cal que decidim treure un segon més d’aire: comprovarem que ho podem fer, la podem modificar d'una manera molt senzilla.

Una vegada entès aquest concepte, podrem veure com cada acció equival a una inspiració, només hem d'observar la respiració mentre pugem un braç i el baixem. Quan el braç s’alça, es posa to muscular, i quan baixa, es relaxa aquest to; amb poca atenció que hi posem, comprovarem com l’acció de pujar el braç va acompanyada d’una inspiració, la de baixar-lo d'una expiració. Constatem, doncs, que cada acció porta a una inspiració, i el relaxament a una expiració.

Així mateix ho podrem verificar quan l’acció no sigui física sinó mental, quan generem pensament. Provem-ho, generem un pensament qualsevol; llegeixo, per exemple, i repetim-lo algunes vegades. Comprovarem que quan comencem a pensar llegeixo inspirem, i com entre aquest pensament i la següent vegada que repetim la paraula, expirem. Fins aquí tot és normal i veiem com agafem la mateixa quantitat d’aire que buidem després, paral·lelament, el nostre estat emocional no es modifica , i en el cos no hi ha cap múscul que es tensi. El diafragma, d’altra banda, baixarà i pujarà sense esforç ni tensió.

Provem ara de fer el mateix amb d’altres pensaments que impliquin preocupació o por, qualsevol serveix i tots en tenim un cabàs ple al final del dia. Si n’hem trobat un el podem repetir com l'anterior, o podem agafar simplement tinc por.  El resultat serà que agafem més aire del que traiem i que en el cos es genera un ressò de tensió que fa que la respiració es torni més pectoral. El primer múscul que es contrau és el diafragma, el responsable principal de la respiració i el que provoca que aquesta es torni pectoral. Però amb una observació més afinada encara veurem que potser també hi ha un ressó emocional: no ens sentim bé, hi ha malestar d'algun tipus que probablement no és la primera vegada que sentim o, fins i tot, ens pots ser enormement familiar. L’aire que no hem tret, d'altra banda, passarà a  ocupar un espai en els nostres pulmons que ens restarà capacitat respiratòria i oxigen en sang. La tensió física també esperà que la relaxem, i amb ella, l’expressió emocional, per bé que només ho farem si en som realment conscients, sinó simplement s'acumularà, de la mateixa manera que l'aire residual.

Fins aquí la manera com acumulem malestar, el pas següent és aprendre a observar-ho en el dia a dia. En continuarem parlant en el proper article d'aquest blog.

Rosa Daniel