El llenguatge del cos i l'experiència de silenci

El cos és el mapa on podem trobar imprès el rastre del nostre inconscient: tot el que hem resolt, ha quedat gravat a l’inconscient i té una lectura molt precisa en el cos. D’aquí les teràpies psicocorporals que s’han anat desenvolupant al llarg dels darrers anys. Però és en la immobilitat que comença a manifestar-se aquest contingut, quan deixem el cos molt quiet i les reaccions físiques mica en mica van deixant lloc a l’expressió del que les ha provocat: i tant podem connectar amb pensaments que sembla que surtin de la musculatura, com amb emocions i reaccions del tipus impaciència, ràbia, impotència..., i per dessota d’aquestes d’altres més profundes, fins alliberar del tot el cor.

Aquest treball depuratiu a través de les assanes no es resol d’un dia per l’altre,  és clar, i pot representar un anar fent durant anys. Amb tot, pot ser un procés molt gratificant en tant estem acotant un espai om desgastar les emocions negatives, que després surten menys en el nostre dia a dia, la qual cosa ens fa sentir més lliures, tranquils i relaxats. I quan més allarguem el temps d’immobilitat a les postures, més ens trobem amb el llenguatge propi del cos, sobretot en les parts on hi ha més càrrega retinguda.

Així, ens podem trobar que en una postura sostinguda fins un punt, hi ha una tensió física que aflora. Més temps d’immobilitat pot fer aflorar també ràbia, impaciència, impotència..., però si aguantem una mica més sortirà el que amaguen de fons aquelles emocions: potser tristesa, por... Sempre de fons hi ha aquelles demandes no expressades: de què ens escoltin, que ens atenguin, que ens estimin... Podem arribar-hi a través d’anar a reviure la sensació, però precisament perquè són emocions per les quals hem estructurat una resposta per tal de no sentir-les (aquella ràbia,  ira, impaciència,...), necessitem una bona predisposició per a sentir-les directament a les assanes, predisposició i certa pràctica. El que hem de tenir molt present sempre és que no aflora res que no tinguem, fins i tot quan diem que una assana ens carrega una part del cos: si la fem correctament i no hi ha cap patologia que la contraindiqui, tot el que aflora és la tensió que ja hi ha

La pregunta que molts ens podem fer és per què hem de reviure les emocions estancades. I és una bona pregunta, simple, la resposta també ho és: perquè no ser-ne conscients no evita que siguin el motor de la nostra vida, allò que ens mou a nivell inconscient, i fer-ho conscient ens permet de veure, comprendre i alliberar. Qui no pagaria per alliberar-se de les seves tensions, conflictes i malestar? Doncs és de franc i només cal la predisposició, la voluntat i la honestedat suficients per donar-se al procés, d'obrir-se a un mateix.

 El cos com a experiència del sentir

Ens hem acostumat a no sentir el cos perquè en ell hi ha tota la nostra història personal impresa, que és també la que tenim guardada en el nostre inconscient, com dèiem ara. I invertim molta energia per a no tornar a reviure-la: és allò que de petits no vam poder expressar (et necessito, t’estimo, no m’abandonis...), i pel que ara no volem tornar a passar. Les reaccions que de nens van ser efectives per estalviar-nos aquell patiment són les que de grans repetim constantment, sense adonar-nos-en. Però en això seguim deixant enterrada la llavor del nostre patiment, una llavor que només podem alliberar “revivint” el dolor: sentiment d’abandó, de desprotecció, de... El dolor forma part del sentir i s’experimenta en present, comença i acaba. Quan ens neguem a experimentar el dolor, aquest es perpetua en la ment a través dels pensaments: llavors es transforma en patiment.

No som dolor, som goig i alegria; si eliminem el dolor a través de donar-li expressió i sortida, connectarem amb la nostra essència d'amor, energia i silenci. Quan ens desconnectem del cos ho fem també de la capacitat de sentir: quan tanquem en una direcció, ens tanquem en totes.