L'energia femenina i les dones, i prou?

ioga-les-corts-siddharta

Segons el Diccionari de la Llengua catalana, feminitat vol dir qualitat, natura, de dona, de femella; segons el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española, en canvi, feminitat té dues accepcions, l’una fa referència a la qualitat de femení, allò propi de les dones, l’altre a un estat anormal de l’home en el que apareixen un o més caràcters sexuals femenins. En les dues accepcions, per tant, feminitat es refereix a característiques vinculades al gènere dona, o a una anormalitat del gènere masculí. Lluny d'això, l'energia femenina l'hem d'entendre com un concepte més ampli que es refereix als dos sexes, homes i dones, compartit en parts iguals amb l'energia masculina, en tant que capacitats potencials de la persona. I les dues són necessàries, en els dos gèneres, per a desenvolupar una bona sexualitat, però també pel desenvolupament integral de la persona.

La paraula feminitat en català es remunta al segle XIV, quan va ser utilitzada per Ramon Llull, de qui fins i tot hi ha hagut algú que ha vist en una de les seves obres, el Llibre d’Amic e Amat, un referent de feminitat, perquè és la imatge viva de la capacitat de lliurar-se, de donar-se, d'entregar-se. La capacitat de lliurar-se és, en tant que qualitat de la persona, una manifestació d’energia femenina que es manifesta en l'acte sexual -suposa l'expressió de l'entrega que fa possible la comunió dels amants-, però que forma part de l'existència de qualsevol persona que viu plenament la vida.

 El model de dona

La idea de feminitat ha evolucionat al llarg dels segles. De la feminitat idealitzada dels trobadors medievals a l’heroïna romàntica del XIX, un nou model de dona malaltissa i asexuada, passen molts segles i models diferents. Julita (1874), de Martí Genís i Aguilar, seria una d’aquestes heroïnes romàntica, mentre que la Mila modernista de Solitud  (1905), representa un model de dona forta -amb molta energia masculina- en un context rural. A ciutat, La fabricanta  (1904) de Dolors Montserdà,  va ser escrita en uns anys de context misogin en què l’ideal de feminitat era el del Noucentisme: la dona a la seva llar i amb unes ocupacions concretes. Un context misogin que es manté encara quan Maria Teresa Vernet escriu Les algues roges  (1934), tot i que la II República entén la feminitat des d’una perspectiva molt més oberta ii atorgant a la dona atributs masculinitzats que abans haurien estat impensables. En aquesta època les escriptores ja no utilitzen pseudònims masculins i els temes feministes s’incorporen a la literatura: l’ideal de feminitat ja no és la dona de casa, mare i esposa, sinó que la dona té una vida més enllà de l’àmbit familiar, fins i tot una vida sexual. Aquesta segona generació d’escriptores utilitza la literatura per a presentar nous models de dones que contribuiran a un canvi de mentalitat sobre la condició femenina i la feminitat que ha seguit evolucionant. Ho va fer en la postguerra, etapa en la que es feia difícil parlar de dones, i en la que Mercè Rodoreda ho va fer presentant uns models a qui donava veu sobretot a través dels seus monòlegs interiors. En l’actualitat, al concepte de feminitat hem incorporat el d'energia femenina, encara que s'utilitzin en contextos diferents

A mesura que les persones evolucionen es tornen andrògenes

Intel·ligència emocional, feminització dels homes en tant que més sensibles, més implicats en la llar i els fills, el concepte d’empatia..., tot ho podem emmarcar dins d’un lent procés d’integració de l’energia femenina en la nostra societat, paral·lel a una assumpció diferent de la sexualitat. Com a individus, ens formem a partir d’una base i estructura que ve marcada per la manera com vivim en els nostres primers anys de vida, l’equilibri entre el referent matern i el patern. Creixerem segurs si ens sentim persones estimades, i creixerem també segurs si ho fem amb límits clars, com el nen que comença a caminar sabent on hi ha un no: creixem tantejant quan no sabem on són els límits. La capacitat de definir els límits forma part de la nostra energia masculina, que és la que ens arrela i ens dóna seguretat.  I el caminar, el entrar en relació amb l'altre, comencem a desenvolupar un aspecte de la nostra energia femenina, la capacitat emocional, en homes i en dones per igual. Per a una vida plena, homes i dones hem de tenir integrada la doble vessant de la nostra personalitat. En aquest sentit, obrir la ment, trencar amb els rols establerts, alliberar-se de prejudicis, és clau pel nostre creixement.

Sentir com a confrontades aquestes energies ja és, de base, un conflicte. En la filosofia tàntrica, l’evolució de la persona passa per a integrar la seva part femenina amb la masculina, constituint aquesta darrera l’arrelament i la base perquè l’energia femenina es desenvolupi. Així, l’home té de mirall la dona per a despertar en ell la seva pròpia energia femenina, i la dona té el mateix referent en ell: som complements no per a complementar-nos sinó per a inspirar-nos mútuament i esdevenir éssers lliures i independents, en una mena d’ideal androgen: dues energies necessàries, complementàries per arribar dins de cadascú a ser una unitat.

Rosa Daniel