Fotografia de la consciència

La paraula consciència sembla que s’ha posat de moda, almenys en certs àmbits, i això porta a certa confusió del seu significat: hem ser conscients del que fem, la consciència de globalitat, menjar amb consciència, la consciència universal... Diem consciència i ser conscients quan ens referim a coses diverses. El diccionari ens la defineix com la facultat i acte específic de la vida psíquica caracteritzada com el fet d’adonar-se d’alguna cosa, com a efecte concomitant de la funció nerviosa, com a moment subjectiu de l’activitat cerebral o com a relació del jo amb el medi ambient. Partirem d’aquesta definició per a mirar d’esbrinar el sentit d’una paraula certament controvertida en el seu significat.

 La ment, un gran iceberg

Si partim de la base que tenim una ment conscient i una ment inconscient, podem entendre que hi ha coses de les que ens adonem i coses de les que no.  Provem d’imaginar-nos un iceberg en el que la part que queda damunt l’aigua és el conscient, i la que queda dessota, molt més gran, l’inconscient, el que no “veiem” i el que segons els experts engloba totes les capacitats del cervell que ens queden per conèixer i desenvolupar. Obrir la consciència és passar “informació” de la part submergida a la que veiem al damunt. És la primera definició del diccionari, acte específic de la vida psíquica caracteritzada com el fet d’adonar-se d’alguna cosa.

Si entrem en una sala on hi ha molta gent serem conscients d’unes persones més que d’unes altres, d’uns detalls i no d’uns altres, però la nostra ment s’adonarà de molt més del que creiem: la nostra vida psíquica té molta més riquesa de la que som conscients, i capta detalls, fins i tot dels estats emocionals d’altres persones, que passen a formar par de la part submergida del iceberg, de l’inconscient.

Consciència no és pensament

Una de les raons de què ens perdem bona part del món que vivim (els sons, els gustos, les sensacions corporals, persones i objectes de l’entorn, pensaments....) es que tenim ja la ment molt plena. Amb molta activitat mental ens queda poc espai perquè la ment s’obri a rebre informació nova: haurà de quedar-se quieta. Podem fer la prova mentre llegim aquest article: si ens volem fixar en tots els detalls que ens envolten més enllà de la revista que tenim a les mans, haurem de deixar de llegir i quedar-nos quiets: sentirem sons, olors, veurem objectes, temperatura de la pell, textura de la roba que portem posada... I constatarem que la presència de pensaments ens resta consciència del que ens envolta, i constatarem també que l’acte de ser més conscients és una capacitat de la ment que no genera pensament: “adonar-se de” no és pensar, com adonar-se de què sona el telèfon no és pensar que sona. L’altre definició del diccionari és la de funció nerviosa, estar atents. La tercera és la de moment subjectiu de l’activitat cerebral o com a relació del jo amb el medi ambient: hi ha algú que està atent, un jo que observa, i allò observat.

 La consciència que observa

Per explicar aquest concepte utilitzarem el símil del fotògraf, perquè tots, poc o molt, hem fet alguna vegada fotografies. Darrera la càmera veiem coses (és la primera definició del diccionari, allò de què som conscients), i ens mantenim atents al que veiem per a enfocar bé (la segona definició, la funció nerviosa: la ment pot pensar però també estar atenta, desperta, conscient) Però nosaltres no som ni les coses que veiem ni els pensaments que ens venen, ni tan sols la facultat d’estar atents, sinó el jo que mira a través de l’objectiu, la consciència que observa i que no pot ser observada.

Per a comprendre bé què volem dir, us convidem a fer-ne l’experiència: agafar una càmera fotogràfica, enfocar l’objectiu i mirar, ser conscients del que veieu, dels pensaments que us venen, de l’ull que mira, del vostre cos al darrera, i que en aquest cos hi ha una consciència que observa, silenciosa i atenta. És el tercer significat de la paraula, la filosòfica, la transcendent.