Quietud? Sí, gràcies!

yoga-ioga-sants-les-corts.jpg

En el darrer article parlàvem del poder que tenim amb la força de la nostra atenció, però no fèiem esment d'un requisit imprescindible d'aquesta atenció, i és la immobilitat total: si hi ha moviments hi ha dispersió d'energia. Ho podem constatar fàcilment, molt fàcilment, si mirem de fer, per exemple, atenció al telèfon parant  l'orella per a comprovar si sona, ens quedarem quiets: quan parem tota la nostra atenció ens immobilitzem.

El concepte d'immobilitat és d'una importància cabdal pel que fa a l'atenció, i també per assolir el suficient benestar que ens permeti viure relaxats i en plenitud. És clau per a tenir prou atenció, però ho és també per a relaxar la ment, que és com un rum-rum continu dins del cap. Si imaginem que vivim amb el soroll de fons constant dels cotxes al carrer en una ciutat, o amb un motoret sempre funcionant, qualsevol soroll al que ens podríem acostumar i, al cap del temps, viure com si no hi fos, així seria també la nostra ment. Però, i si de cop i volta el soroll desapareix? Llavors sí que ens adonaríem de la bullícia a la que ens hem habituat. Si per uns segons deixem de llegir aquest article i ens quedem amb el cos ben quiet, com una estàtua, sense moure ni un múscul, i fent conscient aquesta immobilitat, experimentem el concepte a través del cos i li mostrem a la ment què vol dir la immobilitat (fer-se'n conscient és viure-ho plenament, del tot), veurem que la ment també es queda quieta. El problema, un dels problemes, és que no tenim incorporat el concepte, no l'hem viscut conscientment, i llavors en la immobilitat la ment s'impacienta, però tant bon punt l'incorpori, l'entengui perquè l'ha viscut -deixi de ser una mera idea, un concepte mental-, llavors sentirem que és precisament en aquesta immobilitat on ens retrobem amb nosaltres mateixos.

Fa anys hi havia persones que deien que no podien fer ioga perquè això d'estar-se quiets els neguitejava. Cert, si la ment es mou a velocitats de vertigen li resultarà fastiguejadora la immobilitat, i s'hi resistirà. I com que el ritme accelerat de la nostra societat no para d'augmentar, a algú ser li va ocórrer accelerar també les assanes de ioga, per acompanyar en ritme i velocitat el soroll de les ments contemporànies. I l'oferta no para de créixer, al mateix temps que la necessitat de parar, precisament, d'estar-se quiet.

Tot el ioga que es practica fonamentat amb el treball de les assanes, el pranajama, la relaxació i la meditació, té les seves arrels en l'Ashtanga Ioga de Patanjali, on es defineixen les assanes com a postures que requereixen de tres condicions essencials: la immobilitat, la màxima comoditat (relaxament, equilibri entre el to i la distensió, i per un temps indefinit. I no són tres condicions aleatòries, no són un caprici, sinó que són imprescindibles pels objectius que el ioga es proposa. La immobilitat en primer lloc, com ja hem exposat, es requereix per a desenvolupar l'atenció i donar espai a la ment. La primera fita del ioga és aconseguir una ment en silenci i un cor en pau, i corrent, sens dubte, no ho aconseguirem. Amb atenció i quietud sí. Sense aquesta immobilitat no podem iniciar el procés de consciència corporal i d'aprofundiment de l'atenció en el pla físic, primer, en l'emocional, i en l'energètic i mental després . És a dir, sense immobilitat i atenció no farem ioga, que és un procés de desvetllament de l'inconscient, de fer aflorar a la llum de la consciència tot el que queda a l'ombra, per a començar el propi cos, que normalment no sentim, o sentim poc. I per a tal fita cal una gran atenció i estar-se molt quiets. D'altra banda, i també cal tenir-no en compte, el múscul necessita un temps mínim d'immobilitat per a relaxar-se suficientment i deixar-se estirar, aspecte clau per a flexibilitzar el cos. Quiets també, sentint la musculatura i el treball que hi realitzem -estirament o tonificació- enviem directament a la memòria cel·lular el treball que fem, i ja vàrem veure en l'article anterior el poder que tenim amb la nostra consciència: com més conscient és el treball corporal que realitzem, més fixat en la memòria del cos queda.

D'aquesta immobilitat, aquella harmonia i comoditat, perquè és estan quiets que podem relaxar l'excés de to muscular o posar-lo, si és el cas. En tota assana intervé el cos sencer, i hem d'aprendre a conèixer, a sentir cada àrea, i a donar el to que es requereixi, relaxant la resta. El cos sencer és present a l'assana,  i quan no som conscients d'una zona, o queda abandonada o bé en tensió: només l'atenció correcta proporciona el to correcte. En aquest procés, estant ben quiets i escoltant i respectant els límits del propi cos, arribarem al moment en què l'equilibri serà tal que sentirem que el temps desapareix, que ens podríem estar allà el temps que sigui. I és que el benestar, la pau, la plenitud, són filles de l'harmonia i l'equilibri. Guanyem l'assana, la fem nostre, ens convertim en ella, quan arribem a aquest punt; però si en la nostra vida quotidiana en lloc de viure plenament cada moment, com si fos el primer i el darrer, l'únic, ens dediquem a córrer, què no farem quan ens posem a treballar el cos?

Si és el nostre cas, si som persones amb molt soroll dins del cap, que saltem ràpidament d'una situació a l'altre al llarg de la jornada, si no ens donem permís per a viure la totalitat del moment, segurament ens vindrà de gust exercitar el cos amb dinamisme, i hi tenim tot el dret, és clar. Però si ens donéssim l'oportunitat, que també hi tenim dret, de treballar a favor de guanyar un espai dins del nostre interior, de parar un moment i fer atenció a les nostres necessitats, que no són mai les d'anar de pressa -en el nostre fons, no ho són mai, altra cosa és que ens hàgim enganxat a l'adrenalina-, veuríem que amb el temps retrobaríem un silenci interior i una quietud que des de sempre ha estat allà.

Rosa Daniel