El ioga a occident

Els compendis d’història del ioga situen la immersió del ioga a occident a l’època de dominació anglesa a la Índia, sobretot a les albades del segle XX. Pel que fa a la forma i la litúrgia, les notícies que en tenim de ben segur ho confirmen, per bé que una entitat tant vella com el ioga ens ha de dur a un encreuament de cultures i coneixement molt més ancestral, fins a les beceroles de la nostra cultura occidental. La permeabilitat que hi havia a l’antiguitat era molt més prima del que la nostra perspectiva contemporània ens permet d’entreveure, i és encara un camp de recerca pendent aprofundir-hi. Per exemple, estudiar a fons la filosofia d’Aristòtil, tant propera als continguts profunds del Tantra, si es desllodrigués bé, ens portaria als mateixos lloc comuns. O en l’Edat Mitjana, el per què de les similituds dels gestos amb les mans amb què la iconografia representava Crist i moltes representacions de sants, fets a imatge dels “mudres” que coneixem en el ioga. En queda pendent un estudi curós. O analitzar a fons els místics del Siglo de Oro espanyol, com l’obra de Sant Joan de la Creu -entre d’altres coetanis, és clar-, en la que trobem, per exemple, el poema “Noche oscura del alma”, una descripció del moviment de kundalini en el seu despertar al llarg de la columna. Son només breus apunt, i tots ells requerien d’un estudi apart que aquí no pertoca, però que ens serveixen d’esquer pels qui hi vulguin indagar una mica més. La permeabilitat cultural és una de les vies de transmissió del ioga i que estableix nexes entre civilitzacions, i no només per contacte, sinó també per transmissió.

La filosofia primera que alimenta tot el ioga, el Tantra -anterior i amb una vida pròpia al marge del que avui en dia es coneix com a la pràctica coneguda de postures, i amb una preeminència de l’energia femenina-, es considera anterior a les societats patriarcals i alguns estudiosos el remunten a la civilització indoeuropea. De ser aquest el seu origen, la difusió que hauria tingut més enllà de la Índia ens permetria d’establir uns vincles de coneixement compartit entre orient i occident des de temps molt remots. L’indoeuropeu és considerada una protollengua, terme que es refereix a una llengua de la que no es tenen testimonis directes però que es reconstrueix a partir de les seves “filles”. En el cas de l’indoeuropeu, un testimoni són les semblances que existeixen entre la declinació del verb ser en llatí i en sànscrit. Un altre és l’arrel etimològica comuna  que s’estableix entre mots com ara la denominació de pare en les llengües romàniques (provinents del llatí pater) i l’anglès o l’alemany (father i vater, respectivament). Hi ha d’altres similituds molt estudiades pels experts i que han portat a denominar l’indoeuropeu com una protollengua que va donar lloc a tot aquest ventall de famílies lingüístiques. La comunió entre elles partint d’aquest origen comú pot tenir encara un altre vincle, i és que pocs posarien en dubte el llaç que s’estableix entre una llengua i la forma de veure el món i entendre la vida que tenen els seus parlants. Doncs bé, si s’estableix la protollengua i si el Tantra es pot remuntar fins aquelles contrades i hi endinsa les seves arrels, juntament amb la llengua es va transmetre sens dubte una determinada cosmovisió. I la podem llegir amb una interpretació “no ortodoxa” , no segons la lectura canònica i racional dels nostres clàssics culturals, aprenent a sentir el que transmeten.

Podem, doncs, albirar arrels del ioga en la nostra cultura d’abans de la colonització dels anglesos sobretot per dues vies: una és la indoeuropea, l’altre per la permeabilitat de les fronteres en l’antiguitat. Aquesta permeabilitat va arribar fins l’Edat Mitjana, on ens situem a l’època d’un personatge, Ramon Llull (1232-1316), que tenia un gran coneixement de la Bíblia, l’Alcorà, el Talmud, així com també de Plató i Aristòtil. Un dels estigmes de la nostra cultura és haver interpretat el coneixement en clau de pensament -i per això seguim establint tants límits entre orient i occident-, però una lectura empírica dels textos, la seva incorporació pràctica, llima fronteres, perquè el coneixement últim és únic i parteix de l’experiència. En aquest sentit ens volem acostar a una obra de Llull, Fèlix o el llibre de meravelles, novel·la escrita amb intenció didàctica o moral, què ens vol ensenyar? No estem en el cap de Ramon Llull però ens hi volem acostar. Potser ens volia transmetre una experiència de vida?

Fèlix surt a voltar pel món buscant meravellar-se de la Creació per tal conèixer i amar Deu. I de bon començament es troba amb una pastora que, sola enmig del bosc, té cura de les seves ovelles, amb coratge i confiança en Deu, i es meravella de la seva saviesa i esperança. Però un llop devora les ovelles i a ella mateixa en intentar salvar-les. Quina mala experiència i quin mal començament!, Fèlix s’entristeix i comença a dubtar de Deu, fins que troba un ermità que li fa veure més enllà: la pastora estava en la gràcia de Deu i per això la pren en la seva glòria, fet que serveix alhora, per a temptar al mateix Fèlix amb el dubte i, per tant, reforçar així la seva fe i el seu coratge. Tot, doncs, a fi de bé davant dels ulls del savi. La novel·la continua, però quedem-nos només aquesta primera introducció: què ens volia ensenyar Llull? Que la creació per se és bona?, que al darrera de tot hi ha una força positiva que hem d’aprendre a copsar? No tenim una certesa clara del que sentia Llull -més enllà de la interpretació intel·lectual de la seva basta obra-per bé que sabem que va passar de ser un cortesà a “il·luminar-se” a través d’un procés extàtic que va experimentar al puig de Randa, a Mallorca. Coneixia tècniques meditatives? A què responia el concepte d’il·luminació que ell mateix utilitza per a descriure la transformació interior que va experimentar a Randa? Que té en comú, com la tradició dels místics espanyol, amb el procés d’il·luminació a què ens mpeny el ioga? Per què ens deixem enlluernar tant pel que ens ve de lluny sense atansar-nos una mica al que tenim tant a la vora?

Certament el ioga, en sentit estricte, és a occident en tant que al llarg del segle XX mestres vinguts de la Índia varen saber posar unes llavors en la nostra societat occidental. Unes llavors que han anat germinant de forma silenciosa i que formen part d’una pràctica de ioga profunda i sincera, allunyada de les modes. I els agraïm la tasca que ara ens permet d’entendre que el ioga, en el sentit més ampli, també és a les nostres beceroles culturals.