El ioga és un esport?

En l’actualitat el ioga està considerat oficialment com una activitat esportiva i els professionals, per tant, hem d’estar inscrits en el ROPEC (Registre Oficial dels Professionals de l’Esport de Catalunya) . Per bé que aquest és un front obert encara, perquè genera debat i controvèrsia, el ioga és un esport?, una classe de ioga, és una pràctica física? Si ens atenem al que representa una assana o postura de ioga (total immobilitat, amb absència d’esforç, i per un temps indefinit), sembla força lluny del que entendríem per un exercici esportiu, en el que prima el moviment i l’esforç. I també la competició, ni que sigui cap a un mateix. N’hem parlat abastament en aquest blog (llegiu, per exemple “Quietud? Sí, gràcies!”) Es pot ser un gran iogui o ioguini (home o dona, respectivament, que es dedica al ioga) sense una gran flexibilitat; per contra, tenir-ne molta, ser un gran contorsionista, no converteix ningú en un expert en el ioga. Manllevem la frase del belga André van Lysebeth (1919-2004) un autèntic iogui, practicant i estudiós, de qui deixarem al peu de l’article una petita ressenya bibliogràfica. La gran capacitat que tenia d’explicar el ioga a partir de la seva formació científica ajuda encara avui en dia a practicants i professors de tot el món a entendre millor aquesta ciència mil·lenària, per bé que la mirada científica i tècnica, en cap moment, el va desviar de l’enfocament espiritual.

On comença aquest enfocament espiritual? Precisament en no considerar el ioga com una pràctica física, en entendre que a partir de la consciència corporal transcendim el pensament, i comencem a controlar la ment des de la gestió del cos i la respiració, per a penetrar en la integració de la persona en tant que cos, ment, i esperit. Tonifiquem el cos amb les assanes? Sí, totalment. El flexibilitzem? Sens dubte. I segurament molt més que amb una pràctica desatenta, perquè amb la ment conscient enviem informació a la memòria cel·lular. Però aquesta no és la fita. És un estadi intermedi que dona salut al cos, perquè arribem a l’observació interior de les resistències i les tensions, gràcies a què aprenem a deixar la ment enfocada i atenta, i la reeduquem. Tanmateix, immobilitat no és mai passivitat, és un despertar interior en el que també es mobilitzen les energies més subtils, és una obertura cap endins que ens connecta amb tot el contingut reprimit en el nostre inconscient. El cos ens diu constantment com ens vivim a través de tots els senyals que ens envia: sensacions somàtiques, la postura, els gestos, les malalties... El cos és molt menys manejable que les paraules i els pensaments: ho podem veure observant els gestos inconscients, la respiració, la veu, els moviments involuntaris... L’ energia es manifesta per la via corporal i de tot el que s’expressa a través seu sense el nostre control. La forma física depèn de la configuració energètica que, al seu torn, depèn de l’estructura psicològica. La ment és, doncs, la que dona definició al cos i, per aquest mateix principi, quan traiem el cos de la zona de confort se’ns revela la matriu que el condiciona: l’inconscient. Quan estem deprimits, per molt que no ens n’adonem, la postura es deprimeix; estant capficats, el cap va cap endavant o la barbeta cau, i les cervicals es contrauen; quan ens tanquem, les espatlles avancen; amb la ràbia, les dents es tensen, i així podríem seguir amb molt exemples, com ara amb el que passa quan premem els esfínters anals. Una observació que hauria de ser exhaustiva en tota pràctica de ioga, és la manera com experimentem les obertures, com i què sentim quan la postura ens obre la musculatura anterior del cos: pectorals, abdominals i quàdriceps, sobretot.

 Els nivell subtils

Tots els practicants de ioga hem experimentat alguna vegada la necessitat de desfer una postura: no aguanto!, no puc més!, em canso!...  Per què? Si respectem els límits del cos, si no forcem la postura, si en la immobilitat ens mantenim atents, alliberem les tensions i resistències quan portem un múscul al seu punt màxim d’estirament. Hauríem de poder-nos mantenir allà, relaxar i avançar. Què succeeix, doncs? Potser és que forcem més del compte, i això ocorre sovint, però també que a partir de cert temps d’immobilitat s’activen les energies subtils que ens connecten amb les emocions. Què hi ha al darrera del no puc? Impotència, és impotència el que sentim? Allò insuportable que ens fa desfer és una sensació física o una emoció? Per què el ioga es torna cada vegada més dinàmic, per què s’assembla cada vegada més a una pràctica esportiva? Estem defugint el procés interior, l’autèntica essència del ioga? 

Aquest treball a nivell psicofísic és un trànsit, a mig camí entre l’activitat corporal i la veritable pràctica espiritual. Un trànsit, però, imprescindible. Vet aquí. Altrament, estarem donant peixet a la ment, que ja està bé; però si ens considerem autèntics ioguis o ioguinis, no podem obviar aquesta fase del treball interior. En una classe de ioga, les persones perseguim el legítim objectiu de sentir-nos millor, però potser els qui ens dediquem a aquesta feina, els professionals, hauríem de procurar preservar sempre aquella porta entreoberta, la del creixement interior. Donar eines, pistes, aquella paraula… En les classes, però sobretot en la nostra pràctica personal. Potser els professionals del ioga hem d’estar oficialment en l’epígraf de pràctica esportiva, però el que definirà la nostra professió serà el treball que siguem capaços de desenvolupar en nosaltres mateixos i cap a l’exterior.  

Rosa Daniel 

Bibliografia d’André van Lysebeth

Aprendo Yoga  (1968)

Perfecciono mi yoga (1970)

Pranayama  (1971)

Mi sesión de yoga  (1979)