Coses que potser no has sentit gaire sobre la meditació

meditació-barcelona-mindfulness.jpg

En una societat cada vegada més accelerada i dispersa,  la meditació s'ha convertit en una cura gairebé per a tot: l'estrès, l'ansietat, la falta de concentració, la tensió i la depressió, les fòbies, les addicions, etc. I la informació que n'arriba és francament il·lusionant: què no aconseguirem si ens convertim en meditadors? La felicitat plena, per descomptat, el paradís a la terra com a poc, perquè a més se'ns activaran capacitats i aptituds cerebrals inimaginables. Això almenys és el que es desprèn de molta de la informació que ens arriba a través de les xarxes, cursos i fins i tot literatura especialitzada. Tanmateix, destriant el gra de la palla, també trobem petites joies que parlen de la meditació des d'una experiència veraç i honesta, cal buscar bé i apareixeran aquestes valuoses troballes. En aquest article no parlarem dels efectes de la meditació, sinó que ens centrarem en alguns aspectes, poc mencionats quan es tracta de la meditació, sense els quals no podrem fer grans passes en aquest procés.

El problema de l'atenció

La primera cosa de què ens hem de vestir per començar a meditar és de molta capacitat d'atenció. Seure a meditar amb una ment dispersa no seria bona idea -potser en tot cas seure per a deixar que la ment es buidi, sense pretendre res més-, perquè l'atenció és la gasolina que necessitem per a omplir el dipòsit del nostre vehicle, el cos, la consciència corporal. Per tant, si tenim una ment molt dispersa abans de pretendre seure i meditar, el que hauríem de fer és practicar l'atenció. La tècnica del pratiahara -una tècnica de ioga sobre el treball dels sentits-ens condueix cap el control de la ment i l'atenció, i podem començar simplement obrint l'atenció cap a cadascun dels sentits, asseguts com si meditéssim o en l'activitat diària. Practicant veurem que la nostra atenció va d'un objecte a un altre, i això ens farà prendre consciència del que anomenem atenció perifèrica, la que es fixa en una cosa cada vegada, és molt important desenvolupar-la, l'alternativa seria tenir l'atenció navegant, o sigui dispersa. Però aquest seria un primer pas, el segon és entendre on estem situats, des d'on fem atenció.

Si ens preguntessin en quin lloc del nostre cos estem, on s’ubica el jo conscient amb qui ens identifiquem, des de quin lloc estem percebent el nostre cos, és possible que no entenguéssim del tot la pregunta, però potser la podríem entendre a partir de les respostes i la conclusió cap a la que probablement arribaríem. Llegiu les següents frases: tinc l’esquena al darrere, tinc el pit dessota, tinc la nuca al darrera, tinc la boca dessota, tinc els ulls dessota. I ara aquestes:  tinc la cara al davant, tinc el pit al davant, ... Les primeres ubiquen la nostra consciència a la part del davant del cos, per damunt dels ulls, aproximadament en el front: des d’allà mirem i tenim consciència de què el cos està dessota, també els ulls i el nas, perquè ens considerem situats més amunt. Les segones frases -les que fan referència a què la cara i el pit estan enfront nostre- ubiquen la percepció de nosaltres, la consciència, en la part posterior del cos: sentim que tenim el pit al davant?, o bé sentim l’esquena al darrera? Les dues coses alhora no podeb ser, i tot aquell qui subscrigui aquesta segona afirmació, segurament convindrà també que té els ulls dessota. Amb l’esquena al darrera i els ulls dessota, fàcilment podrem afirmar al final que el lloc on estem és al front, coincidint amb el lloc on els experts ens diuen que tenim la ment, el lloc en el qual l'atenció és sempre perifèrica, selectiva, va d'un objecte a un altre.

D'altra banda, des del front, la percepció del cos és també principalment de la part frontal, la posterior la sentim sobretot quan ens fa mal; si ens fa mal l’esquena no és estar a l’esquena: la sentim al darrera?, doncs estem al davant. Des del front estem immersos en el bosc dels nostres pensaments que es modifiquen constantment en funció dels estímuls externs i ens dispersen. En el front d’altra banda estem d’esquena al cervell, un cervell que es manté com el gran desconegut, el gran controlador, sempre al nostre darrere i configurant el nostre univers inconscient, inabastable i alhora aterrador si prenem en consideració la manera com regeix la nostra vida. Fins que no comencem a adonar-nos que la immensa majoria dels pensaments que generem no els hem decidit ni triat, que ens sobrevenen i condicionen sense que hi intervingui cap voluntat conscient, no podrem veure el gran poder que tenen en les nostres vides. Saber-ho ja ho sabem, però és només quan ho veiem en directe, quan se'ns revela a través de l'experiència, que hi ha una autèntica transformació.

El pas, el gran salt, és sortir de darrera el front i enfilar-nos fins la coroneta. Des d'allà l'atenció deixa de ser perifèrica i es converteix en central; deixa de ser selectiva i es pot mantenir atenta a tot alhora, sense prioritzar ni discriminar res i, el que és més important, pot observar els pensaments des de la distància, i des de la distància se'n desidentifica. Aquest és el primer gran objectiu de las meditació, la desidentificació del pensament, però no serà mai possible fins que no entenguem què és aquesta atenció central, fins que no la diferenciem de la perifèrica, a la que estem habituats. Perquè solament des darrera podem observar, sinó estem enmig del bosc i no veiem més que els arbres, però sense perspectiva ni distància

L'atenció central és el primer aspecte essencial en la meditació, en el proper article parlarem d'altres aspectes clau que, si bé potser alguna vegada hem sentit, en la major part de les ocasions s'obvien.  

Rosa Daniel