Ioga i resiliència

yoga-sants.jpg

En temps de crisi, personal o social, i de valors, les persones tenim dues opcions: o deixar-nos endur pel desànim i descoratjar-nos o treure recursos i ser capaços de créixer on només hi ha, aparentment, raons per a la desesperació. Son tres paraules -desànim, descoratjament i desesperació- que tenen en comú una mancança, la falta d'alguna cosa i és en això que manca que ens haurem d'enfocar si volem transformar l'actitud davant un entorn -exterior o intern- que ens és hostil. Aquestes paraules representen, respectivament, manca d’ànim, de coratge o d'esperança, i això és el que és el que ens passa en situacions adverses, per bé que no de manera irreversible. És possible que davant de situacions traumàtiques activem recursos personals que eren allà en estat latent i que, front l'adversitat, es posen en acció. Avui en dia d'aquesta capacitat en diem resiliència, que representa no només la capacitat de superar una situació traumàtica, de dolor emocional o de crisi, sinó també d’aprendre’n i créixer, perquè la superació d'un obstacle sempre comporta un aprenentatge, un recurs personal que s'acciona, un creixement. Tanmateix, en aquest article no entrarem a analitzar el concepte des d’una perspectiva psicològica sinó que intentarem mostrar com el ioga, en essència, porta incorporat aquest concepte, que és modern com a tal però que l'ésser humà ha conreat des dels seus ancestres; intentarem mostrar com a través de la pràctica del  ioga podem desenvolupar una actitud positiva que ens ajudarà a transformar la nostra vida, créixer i evolucionar amb solidesa i autenticitat.

El poder transformador de les postures de ioga

Les assanes -postures de ioga- posen el cos en una situació en què un múscul -o grup de músculs- esta en una posició, grau d’estirament o to muscular que no té en els moviments de la vida quotidiana. Treuen el cos, per tant, de la seva posició de confort, a la musculatura de la forma i el to que adopta habitualment, i el que sorgeix en el moment de fer-ho són les resistències. Algunes postures estiren els músculs i aprenem a estirar la musculatura només fins on el múscul permet sense forçar, per després relaxar des d’allà i anar avançant mica en mica. En d'altres, les de tonificació, el que desenvolupem és la capacitat de donar a cada múscul el to que necessita i no més, de “relativitzar” l’esforç, d'arribar fins el topall i allà també relaxar per després, al cap de molt poc, poder donar una mica més d'intensitat al treball muscular. La premissa és la de mantenir un treball harmonitzat en tot el cos i evitar totes les contraccions innecessàries, per petites que siguin: per què hem de contraure, per exemple, els músculs de la cara, o la llengua o serrar les dents, per posar força als braços? Ens esgotarem i restarem bona part de l'eficàcia al treball muscular. Quan sortim de la zona de confort i posem la musculatura al límit, les resistències afloren de manera gairebé instantània i malmeten un procés que, de fer-se correctament, suposaria una evolució cap un major benestar, perquè la musculatura sana manté la seva capacitat màxima de contracció i estirament, capacitat que perd quan hi ha tensions i no es pot relaxar. De manera similar, les situacions de crisi o anòmales que ens treuen d'això que s'anomena zona de confort i que ens demanen de ser més forts o més flexibles, fan aflorar les mateixes resistències i ens immobilitzen.Talment com a les assanes, on també aflora el desànim, el descoratjament o la desesperança, ho percebem o no.

En la pràctica de les assanes podem desenvolupar el nostre potencial latent acceptant el límit del cos, les resistències i les emocions, i desenvolupant amb la pràctica l’amabilitat, la disciplina, la voluntat, la constància, etc. Quan aprenem a acceptar el límit, la dificultat és una oportunitat per a desenvolupar més tolerància, més amabilitat amb nosaltres mateixos. El bon practicant de ioga no és aquell que té el cos més doblegable sinó aquell que, un cop calibrada la postura, s’adona fins on pot arribar; és el que sap que la dificultat li permetrà d’avançar donant-se l’oportunitat de veure quina qualitat latent demana ser actualitzada. Cada assana connecta amb una forma d’estar davant la vida: les obertures o extensions, per exemple, ens col·loquen en condició d'extraversió amb tota la musculatura anterior del cos portada fins el seu punt màxim d'estirament. Allà les resistències que afloren son molt semblants, sinó idèntiques, a les que vivim en situacions quotidianes, una oportunitat per a desvetllar el nostre potencial ocult dessota les resistències. En seguirem parlant.

Rosa Daniel