Ioga i discerniment (I)

El cos groller, que es composa dels set humors, aquest no sóc jo. Els cinc òrgans sensorials cognoscitius (vista, oïda, olfacte, gust i tacte), aquest no sóc jo. La ment que pensa, això no sóc. Llavors, si res d’això sóc jo, qui sóc?

I després d’haver negat tot dient “això no”, aquella Consciència, que és la única cosa que roman, allò sóc jo.

                                                                                        RAMANA MAHARSHI

El Gnana Ioga és el que anomenem ioga del discerniment, Ramana Maharshi n'és un referent inevitable si ens hi volem aproximar, i amb ell hem volgut introduir el concepte a través del fragment amb què us presentem l'article, i que ens porta a fer una petita consideració: per a transcendir hem de fer conscient tot allò a què estem aferrats, i això és el pensament, el cos, les accions, les sensacions, les emocions, etc. Discernir ens porta, en primera instància, al cos, que és amb el que primer ens identifiquem, d'una banda, i el lloc on aterra l'atenció quan surt del pensament, de l'altre: quan sentim el cos la ment s'aquieta, quan estem atens la funció de pensar s'inhibeix. Qualsevol propòsit de treball personal, de creixement interior, de discerniment espiritual, ens ha de facilitar primer la sortida de l'espiral d'activitat pensant, i si no ho fem a través del cos és que seguim immersos dins del cap, per bé que ens imaginem divagant per espais transcendents: la nostra imaginació en aquest sentit és incombustible. Això passa quan no diferenciem la capacitat de pensar de la de sentir.

És molt important aquesta consciència corporal perquè ens permet de diferenciar la capacitat de pensar de la de sentir, perquè les tenim molt confoses. I que ens n'adonem només requereix respondre una qüestió senzilla, com ara que demostrem el coneixement de la nostra mà dreta, què direm? Probablement la descriurem: gran, petita, bonica o no tant, dits curs o llargs, etc. Si és aquest el coneixement que podem al·legar de la mà serà certament teòric i subjectiu, només l'experiència de la mà ens portarà al seu autèntic coneixement, i l'experiència és observació, és sentir, és la vivència de l'objecte observat sense judici: sentir la mà, el seu pes, la seva temperatura, el palmell, el dors, els dits, les ungles, la sang com hi arriba, les sensacions canviants, etc. Això és sentir i començar a aprendre a discernir, perquè el coneixement de la realitat que tenim passa sempre pel filtre de la nostra subjectivitat, dels judicis de valor que fem, i de l'aferrament que hi tenim en base a una identificació errònia amb el pensament. No en tenim prou amb la mà? Doncs evoquem la imatge d'una persona estimada i atenem a la pregunta: la darrera vegada que vaig pensar que l'estimava? I acte seguit: la darrera vegada que vaig sentir que l'estimava? Si l'atenció en voler respondre la primera es situa en el cap i en voler respondre la segona en el pit, haurem entès la diferència entre pensar i sentir. Perquè fins i tot en l'àmbit dels sentiments ens conformem amb la formulació intel·lectual i obviem l'autèntica realitat del sentiment, que no és mental, que no és un pensament, que és una experiència viva que fem conscient dins del pit, una escalfor, un sentiment de goig a l'estimar que ens fa sentir vius.

(continuarà)