Ioga i discerniment (II)

(continuació)

Aquesta és la primera pedra del discerniment: diferenciar la funció de pensar de la de sentir. Les assanes són una excel·lent eina per això, i el primer pas per aprendre a controlar la ment, Raja Ioga, i pel discerniment, Gnana. Per bé que de vegades s'ha pogut considerar el Hatha, el ioga del cos, com un ioga menor, no hi ha una jerarquia entre els diferents iogues, com a molt podríem parlar de processos successius: seria molt més correcte i pertinent, en tot cas. Si convenim que les persones som cos, ment i esperit, discernir quina és la nostra realitat essencial, la totalitat que som, no pot excloure en el procés cap de les parts.

Per arribar a discernir qui sóc jo de qui no sóc, el punt de partida ha de ser veure qui crec que sóc, perquè no podem buscar allò que desconeixem: solament ens queda observat el que no som.  El cos és la nostra identificació de base: si un dia quan ens llevem i ens posem davant del mirall veiem una altre imatge, ens hi reconeixerem? Ens identifiquem amb una imatge física que després farcim d'uns trets de personalitat: adonar-nos d'aquest fet és la base per cimentar el coneixement de la realitat profunda del Jo. La percepció precisa, estable i sostinguda del cos representa la primera pedra de tot l'edifici que constitueix la identificació a un jo que hem anat construint. I des del cos l'observació s'eixampla a tot el que percebem a través dels sentits, a les emocions, sensacions i, finalment als pensaments. Aquest primer pas en el camí del Gnana ens el facilita la pràctica de les assanes i el desenvolupament imprescindible de l'atenció.

L'atenció i la capacitat d'observació desidentificada són l'entrenament que duem a terme en la pràctica del Hatha, però també a la vida, en el nostre dia a dia. Se'ns imposa la creença que hem de viure el present, i pretenem fer-ho obviant la realitat del cos, dels sentits, de les emocions, de l'observació de la ment. Viure el present constitueix aquest procés de discerniment, de desidentificació dels pensaments que ens n'abstreuen, de consciència corporal, d'observació molt atenta, totalment atenta. I perquè ho sigui no hi ha d'haver judici, crítica, negació, com quan sentim la mà sense emetre valoració o opinió. I hi ha d'haver, d'altra banda, la consciència de la cosa observada, els òrgans d'observació (els sentits, la capacitat d'atenció) i l'Observador final: aquesta consciència que observa però que no pot ser observada.