La importància del sentir

Què és el sentir, la capacitat de sentir? Les persones tenim un cervell i una cosa indeterminada físicament que és la ment, una funció del cervell. I és amb ella que ens identifiquem en forma de pensaments. Però també tenim la capacitat de sentir, igualment una capacitat del cervell, però que es desenvolupa bàsicament a través del cos: des dels sentits -fred i calor, gustos, olors, dolor, plaer...-, fins les emocions i els sentiments.

Fins aquí sembla senzill d'entendre a nivell conceptual, però a la pràctica discernir-ne la diferència potser no ho és tant, perquè ens hem desenvolupat fins a un punt exagerat a través del mental: podem anticipar el plaer del cafè quan anem cap a la cafeteria, i quan el tenim a la boca estar pensant ja en una altre cosa, amb la qual cosa sentim molt poc el cafè. No és que no sentim, és que ho fem en un tant per cent tant petit que ocupa un espai minúscul de la nostra vida. Llavors pensem que sentim, i creiem que sentim molt, però en realitat la major part de les vegades pensem el sentir, que ja és una gran contradicció.

El baròmetre per a saber quina és la nostra capacitat de sentir passa per adonar-nos de si sentim el cos, recipient i receptacle del sentir, de les sensacions, de les emocions, dels sentiments. Amb tot, no ens hem de creure perquè sí aquesta afirmació, simplement donar-li un vot de confiança i experimentar-la, a veure què descobrim.

 El cos

El cos és el nostre gran desconegut, fins el punt de no sentir-lo si no ens fa mal. En la gran cultura del cos, anem al gimnàs amb auriculars a les orelles, o xerrant del que sigui, o amb la ment plena a vessar: quina consciència corporal podem tenir si la ment està més ocupada en ella mateixa que no pas en dirigir-se cap el que està fent, treballar el cos? Treballem el cos i no en tenim consciència?, quin sentit té això?  A qui si li acudiria fer sexe sense sentir els genitals?, sense sentir la pell, la respiració...? Sembla absurd, però és el que fem: el sexe, l’esport , el simple caminar sense sentir els músculs que ens ajuden a fer-ho, els peus que ens suporten. Fes la prova, amic lector, mentre llegeixes: quines parts del cos sents?, quines no pots sentir?, tenim músculs grans, però també parts petites, com les orelles, les dents, les ungles...: què sents i què no sents? Ets conscient que pots llegir aquest article gràcies a uns sentits, que el teu cos està present en la lectura, quina postura tens en aquest moment?

Cal que faci mal una part del cos per a sentir-la? I quan no fa mal, és com si no existís? Què passaria en una casa on conviuen diverses persones si una d’elles de la ignorés sistemàticament? El cos ens obre la nostra capacitat de sentir físicament olors, gustos, sons, calor, fred, plaer, dolor..., i aquesta és la clau per a poder sentir a nivells més profunds: emocions, sentiments... Però quan tanquem la capacitat de sentir en una direcció la tanquem en totes, i llavors reduïm el sentir al pensament, i busquem la compensació a través del mental.

No és que si no sentim el cos ja no podem estimar, sí que ho fem, però d’una manera la major part de les vegades “filtrada” per la ment o, quan no, és en un tant per cent de les seves possibilitats. Si sentíssim al cent per cent del que som capaços, la nostra vida guanyaria en qualitat i, probablement també, en quantitat, perquè les persones felices viuen més temps, s’ha dit. I és que la felicitat, el nostre mític Sant Grial, es troba través del sentir.

Potser ens podrien preguntar quina va ser la darrera vegada que varem pensar que estimem a algú molt proper (parella, pares, fills, amics...), i atendre la resposta. I tot seguit preguntar-nos per la darrera vegada que varem sentir que estimàvem a la mateixa persona. La resposta a la primera pregunta és possible, amic lector, que porti la teva atenció al cap; en la segona, en canvi, potser l'haurà portat a l'interior de la caixa toràcica, al cor. Què et diu això?

Pensem què sentim, però sentir no té res a veure amb el pensar i passa pel cos: l’amor ressona dins del pit, la ràbia a l’estómac, la impotència... Busca en el teu cos on ressona el que sents i no et creguis res del que llegeixes aquí fins que no ho puguis sentir en tu: si ho fessis nomes t’ho creuries, però no ho hauries viscut i seguiria sent una veritat mental però no una veritat integrada en tu.

Experimenta el cos i dóna-li vida, fes-lo renéixer, i a partir d’ell potser seràs conscient que no el sents, que hi ha moltes parts d’ell desconegudes, desateses, inconscients. La ciència ens diu que cada part de cos està lligada a una part del cervell, quan tenim una experiència del cos més plena podem viure el nostre món mental i emocional d’una forma diferent: la ment experimenta una obertura extraordinària, i és una possibilitat que està a l’abast de tots nosaltres. Aquesta és la nostra proposta.