La meditació activa i el deambular

Meditar, una paraula que ja no sona estranya a ningú, fortament farcida de tòpics, i que es ven moltes vegades amb dosis considerables de frivolitat. Quan, en canvi, es tracta d’una pràctica la profunditat de la qual és inigualable. Per això mateix requereix d’una bona preparació: no ens podem asseure a meditar de qualsevol manera. Bé, ho podem intentar, allò de deixar la ment en blanc que alguns pregonen. Tòpics típics que serveixen per a frustrar els més benintencionats. Seure a meditar no és fer qualsevol cosa, i el primer que demana aquesta pràctica és un gran respecte, i eines. Hem parlat en d’altres articles d’aquest blog de la importància de la consciència corporal a la meditació, de la respiració, de l’atenció, de no buscar res, seure sense expectatives perquè el viatge que emprenem és cap a indrets desconeguts, i la ment només poc concebre allò experimentat. Res, doncs, a cercar, res a esperar. Això sí: la ment i el cor en un estat d’entrega absoluta.

En el que ens volem centrar avui, tanmateix, és en els inicis, les primeres passes. Què dir a una persona que es vol posar a meditar? Què dir? Si volem fer muntanya la primera cosa que ens procurem és un bon calçat, cert? Anar ben calçat és imprescindible, anem ben calçats quan seiem a meditar? El nostre vehicle és el cos, la casa, i si no el sentim no deixarem d’estar capficats. No ens enganyem: imaginar no és sortir del cap. Sentir sí que ho és, sentir el cos és vital, per bé que no és la primera cosa: la primera de totes és l’atenció. En els Ioga Sutres s’especifiquen molt clarament les passes del ioga, i totes ens encaminen cap a la meditació. I els Sutres diuen que s’ha de desenvolupar el treball de l’atenció i la concentració abans de dhyana, meditació. Aquesta és, doncs, la primera passa, perquè fins i tot el cos, per a sentir-lo, cal fer atenció. Doncs bé, si algú ens pregunta què fer per a posar-se a meditar, quina seria la nostra resposta? Treballar l’atenció, sens dubte.

Podem calibrar el nostre grau d’atenció observant-nos a la vida. Deambulem? Anem d’una cosa a l’altre passejant l’atenció però sense fixar-nos en res? La nostra mirada va saltironant d’una cosa a l’altre d’esma, de manera maquinal? ¿Passa de vegades que sabem que hem vist tal o qual objecte però no recordem on, i recuperem el flashback, la seqüència retrospectiva del que acabem de fer, a la recerca de l’objecte perdut? Senyal, doncs, de què la nostra atenció és deambulant: no fixem en la memòria la realitat sinó, que la percebem de manera feble i superficial. Si és aquest el nostre cas, abans de seure a meditar cal un treball intens de la l’atenció. La necessitarem. Si seiem a meditar amb una atenció deambulant això és el que farem enmig dels pensaments: vagar capficats. Així doncs, cal treballar l’atenció, com? Doncs, per exemple, aprenent a mirar: en lloc de marejar la mirada desatenta; fixar-la, individualitzar els objectes, fer-los plenament conscients. Ens estalviarem moltes retrospectives intentant recuperar l’objecte perdut, això d’entrada. Guanyarem en memòria, desenvoluparem les nostres capacitats mentals, i afloraran menys pensaments. Individualitzar, i no només amb la mirada, sinó amb tots els sentits. És a dir, despertar al món. D’això li podem dir meditació activa, un autèntic exercici de vida que ens desenvoluparà l’atenció necessària. Descobrirem que la ment, amb la sola atenció posada al mon que ens envolta, individualitzant el que arriba a través dels sentits, ens desperta i ens fa sentir més vius. Comença a fer goig, però no és suficient. Encara ens cal allò que en el ioga se’n diu dharana, concentració, i que aquí en direm penetració: sostenir l’atenció en un objecte i penetrar-lo. No és gens complicat si hem après a individualitzar, a fixar l’atenció. Què passa “penetrant” amb qualsevol dels sentits un objecte determinat? Que la ment es queda quieta, fins i tot molt quieta. I també que podem adonar-nos que despertem a tot el que som: el cor i el cos es desvetllen, ens sentim plens i integrats. Perquè com més aprofundim cap enfora més ho fem cap endins, més interioritzem. I com més presents estem, més present tot el que som: cos, ment (en forma d’atenció) i cor (l’amor). Altrament malvivim desconnectats de la nostra naturalesa essencial: Energia, Intel·ligència i Amor. Això és el que som.

I vet aquí que meditar deixa de ser un objecte estrany i es converteix en un estar a la vida amb plenitud, des de la calma a la ment i el silenci en el cor. Val la pena!

Rosa Daniel