Qui seu a meditar?

meditació-barcelona-sants-les-corts.jpg

Un concepte fonamental en la meditació és què ens mou a meditar, què ens fa seure, què busquem. Segons quina sigui la resposta -benestar, tranquil·litat, deixar la ment en blanc...- cal que llegim amb deteniment, perquè aquest serà un gran obstacle per a la meditació. Són dos els aspectes que haurem de tenir clars si volem meditar. El primer és veure molt definit quin és el veritable objectiu de la meditació, què és el que persegueix. I la resposta no serà aquietar la ment, ni trobar la pau interior, ni combatre l'estrès o l'ansietat, ni trobar més benestar o plenitud. No ens podem asseure a meditar pensant en assolir cap cosa, perquè en el mateix moment de fer-ho en quedem presos de la ment que busca, i aquest és el segon aspecte que hem de tenir clar: la ment només pot concebre allò que ha experimentat, allò que coneix. Algú que no ha vist mai el mar i que d'ell en té la informació d'un lloc on hi ha molta aigua, es podria pensar que un llac és un mar. Tenim un veritable coneixement del mar quan l'hem tastat, quan ens hi hem posat, quan hem trobat el gust de la sal al llavis i a la pell. Quan no hi ha experiència hi ha només una idea, i en la idea no ens realitzem. Buscar, d'altra banda, és quedar-se encerclat en el pensament: qui busca? Com ens podem desidentificar de la ment si estem buscant alguna cosa amb ella?

La meditació és realització, autorealització, l'experiència del que som en realitat més enllà de la idea que tenim de nosaltres. Idea són pensaments, i d'aquí que es faci imprescindible l'observació de la ment sense identificació; meditar és anar desvetllant el contingut de l'inconscient, alliberar-lo, és buidar-se del personatge que incansablement alimentem. Imaginem-nos una ceba amb totes les seves capes, imaginem-nos una ceba amb un ull al mig i com els diferents revestiments van caient fins que queda el centre i prou. Aquest nucli, l'essència, el nostre Jo Superior, això és el que es desvetlla amb la meditació, però no ho podem buscar, no en tenim un coneixement conscient, i quan ens hi realitzem ja no cal l'eina per arribar-hi que és la meditació. Observem i desidentifiquem-nos de tot el que ens en separa, quedem-nos ben quiets i simplement deixem anar: veure i deixar anar, vet aquí. La plenitud, la tranquil·litat, el benestar..., tot això ja es manifestarà perquè forma part d'aquest Jo, ja som això.

Qui busca el propi benestar? L'ego, i l'ego només pot girar entorn a si mateix. Meditar no és procurar pel propi benestar sinó accedir a la nostra veritable naturalesa essencial, a la que no li cal cercar res perquè ja ho és tot. Tanmateix, la consciència d'aquesta naturalesa essencial tampoc ha de ser un objectiu, una fita, una recerca: quan cerquem alguna cosa en el fons perpetuem la identificació amb la seva contrària. Això vol dir, per exemple, que si cerquem l'atenció és perquè ens identifiquem amb la distracció, quina pèrdua de temps. I és que sempre queda reforçat allò que considerem que som. En lloc de cercar l'atenció, observem la distracció: si mirem la distracció voldrà dir que estem situats en l'atenció que l'observa. De la mateixa manera, en la meditació no hem de buscar el Jo, observem el personatge; des de l'ull de la ceba guaitem totes les capes mentre van caient, des de l'atenció guaitem la distracció i deixem anar, deixem-nos anar.

Després cal traslladar aquest estat de consciència a la vida i a les nostres relacions. Viure la vida des de la consciència superior de nosaltres mateixos, fer-ne participar a tots els qui ens envolten, irradiar-la, enfocar-nos en l'altre i en l'existència que tots compartim, vet aquí on ens ha de portar la meditació.

És bonic sortir de la meditació sentint-nos plens, tranquils i relaxats, però el valor no és ben bé aquest sinó obrir-nos a l'altre fent-lo participar d'aquesta plenitud, tranquil·litat i relaxament. Si ens quedem la meditació per a nosaltres ens n'allunyarem inevitablement.

 

Rosa Daniel