Pensament positiu o actitud positiva? II

(continuació)

La catifa neta i el que hem escombrat dessota

Al pensament involuntari el qualifiquem de negatiu perquè va associat a emocions que es refereixen a aspectes no resolts de la nostra personalitat, i a la idea que hem incorporat de nosaltres, la nostra programació.  El pensament que es va generant sense pausa a la nostra ment defineix la idea que tenim de nosaltres: no el veiem per bé això no suposa que no sigui operatiu en tot moment i conformi la manera com percebem la realitat.  Repetim un concepte que ja hem mencionat abans: la ment té la funció de donar coherència al que pensem i el que vivim com a realitat, i la configura. Si el pensament ens angoixa, deprimeix, ens fa sentir por, per què és? Qui es capfica amb rebre reconeixement deu ser que no es reconeix, se suposa. Quina idea sosté un tipus de preocupació d'aquest tipus?: la de ser una persona valuosa o tot el contrari, la de no valer? Amb aquesta programació, quina pot ser la percepció del món, quina realitat es crea a l'entorn?

Generar pensament nou sense entendre molt bé això és contradictori: suposa escombrar i arraconar la pols sota la catifa. La pols no desapareix sinó que queda dissimulada simplement i, al final, l'haurem d'aixecar si volem fer net. El que ens cal, en primer lloc, és deixar de jutjar el pensament per passar a observar-lo, perquè tot pensament involuntari vinculat a una emoció és una demanda no satisfeta, un dolor no expressat, creences que necessiten ser actualitzades: un nen amb demandes i que pateix. L'observació sense judici ens anirà donant pistes de quina mena d'aspectes són, però no podrem aprendre a gestionar la nostra ment si la desvinculem de l'aspecte emocional, si decorem la casa sense haver tret la pols.

El pensament observat deixa de ser inconscient i llavors la proporció del 5% augmenta mentre que l'altre disminueix.  El pensament observat suposa la desidentificació, perquè no podem ser espectadors i actors alhora: o som el jo  que observa, o ens identifiquem amb el pensament. I quan observem el pensament sense intervenir ens adonem que al darrera d'aquests pensaments no hi ha cap jo, cap pensador ni voluntat, que el pensament passa i al seu darrera no hi queda ningú. I així es buida la ment inconscient. Però hi ha més: l'activitat mental conscient es localitza a l'escorça cerebral prefrontal que està relacionada amb la conducta reflexiva, amb la cognició, però quan tenim  pensaments que suposen por (per quins sinó ens seria necessari el pensament positiu?), la resposta instintiva la dóna el cerebel i la part prefrontal inhibeix la seva activitat. La conseqüència quina és? Doncs que no veiem amb claredat i les nostra percepció de la realitat queda totalment subjecte a la nostra programació de fons. A qui no li ha passat alguna vegada que, davant d'una situació angoixant o problemàtica, poder parlar amb algú i que ens doni una visió objectiva ens permet de veure-hi clar? L'altre no està en la situació de por i instintiva, opera des de la ment conscient i reflexiva, no té la nostra programació, i veu la realitat d'una altre manera i ens la fa veure també. Però verbalitzar a un altre el que estem sentint també suposa una reactivació de la nostra pròpia ment reflexiva i conscient:, perquè ens obliga a anar-hi: des del cerebel no ho podríem fer. Ara bé, aquest és un pas, però no suficient, cal entendre el concepte d'atenció.

(continuarà)