Què és el ioga?(I)

Des de fa uns anys cap aquí és freqüent la pregunta “quin ioga feu?”, al principi sobtava una miqueta, però cada vegada semblaria més evident que de iogues n’hi ha d’haver molts. D'altra banda, abans no era estrany que algú comentés que el ioga no li anava perquè era quedar-se massa quiet; ara això ja no passa, o no tant, hi ha iogues tan dinàmics que fins i tot la gimnàstica entesa a la manera tradicional pot semblar parsimoniosa. Sense ànim de voler ser puristes, ens hauríem de plantejar si el problema està en el nom, en la paraula ioga i en el que representa, i en el que avui en dia anomenem ioga, que com més es diversifica més es buida de contingut.

Hatha ioga, el ioga del cos

El ioga que coneixem principalment és el hatha, que es basa en postures corporals, respiració, relaxació i meditació. Però el que diferencia una postura de ioga, assana, d’una altre pràctica gimnàstica són tres condicions essencials:

yoga-les+corts.jpg
  1. Immobilitat total

  2. Sense esforç

  3. Per un temps il·limitat

La primera d’aquestes tres condicions, la immobilitat té l’objectiu d’aquietar la ment i desenvolupar l'atenció; els moviments involuntaris que sorgeixen corresponen a una ment impacient a la que s'emplaça a quedar-se tan quieta com el cos, és el que hem d’aprendre a controlar. D’aquí que sorgeixin iogues més dinàmics que poden donar cabuda a aquestes reaccions mentals, però l’objectiu del ioga és precisament el contrari: aconseguir des la immobilitat del cos l’observació de la ment, que no la repressió, el control que neix de la desidentificació del pensament i, d’aquesta manera, ser conscients d’una realitat més profunda que és essencialment silenciosa. L'observació, d'una banda, és molt important, però no ho és menys controlar els impulsos de moviments involuntaris,  cosa que ens permetrà de gestionar, en tots els àmbits de la nostra vida, les reaccions emocionals: el conscient es fa més fort, el jo psicològic més sòlid, i s'adquireix un control de la ment extraordinari que, si cedim a l'impuls de moure el cos, perdem.

ioga-les-corts.jpg

La segona de les condicions és fer les postures sense esforç, la qual cosa vol dir aprendre a donar el to necessari a cada múscul i relaxar la resta. Ens adonarem fins a quin punt malbaratem la nostra energia, tant física, com també mental i emocional: l’assana és una metàfora de la postura que adoptem davant de les diferents situacions de la vida, tot l’esforç superflu que dediquem a preocupacions o, al contrari, com defallim i perdem to muscular, energia, capacitat d’acció. Quan arribem al punt de no esforç a l’assana ens adonem que sent conscients del nostre cos el podem gestionar de manera correcte i que cal practicar amb una escolta atenta i amable, gestionant correctament les nostre possibilitats i recursos. Relacionat amb l'absència d'esforç, és vital el concepte de límit: trobar quin és el nostre punt real, perquè si ens quedem per dessota o bé forcem més enllà, ens estanquem i no podem avançar.

Arribats a aquest punt es fa possible la tercera condició: sentir que ens hi podríem estar per un temps indefinit. Si desfem per la força de la lluita, pel cansament, les resistències guanyen la partida, i sempre ens quedem amb qui guanya la partida. No és qüestió d’un dia, arribar al punt de poder estar en una assana per un temps indefinit és una pràctica, però mica en mica desenvolupem l’atenció i comprensió de nosaltres mateixos per anar-nos-hi apropant. No és qüestió d'un dia i no ens hem de perdre en l'objectiu perquè el desenvolupament del procés és essencial. I quin és aquest procés?, el de la integració. Les persones pensem, sentim i actuem; som cos, ment i esperit, les tres àrees integrades, i el ioga està dissenyat per a ser una via d'integració de la persona. Dit d'una altre manera, podem identificar-nos amb el jo mental (els pensaments) o amb el Jo Real, que és la suma del potencial d'energia, intel·ligència i amor (cos, ment i esperit). Això vol dir que en la pràctica del ioga, si ens cenyim únicament a la part física no ens integrem, no ens acostem a aquesta consciència de Jo Real, altrament dit Ser, Realitat, etc. Si bé és cert que, en la pràctica del ioga, el primer que toquem amb la nostra atenció és el cos, el procés, en aquesta immobilitat absoluta, va molt més enllà.

Què passa quan ens quedem quiets? Doncs que es mobilitzen les energies corporals estancades; si hi ha contractures, per exemple, en treballar un múscul, la sang que hi havia embassada s'allibera. Posteriorment és el nivell energètic el que es desperta, aquelles energies retingudes, que es manifesten en forma d'emoció: impotència, impaciència, ràbia..., qui no les ha experimentat en la pràctica de les assanes? És en aquest punt, i des de l'emoció, que ens arriba l'impuls de desfer, potser ens creiem que és la sensació física però no, no ens enganyem: sempre és l'emoció i, si cedim a la pressió de desfer tornarem a retenir i estancar. Apuntarem aquí, tot i que serà motiu d'un altre article que podreu llegir properament, que aquestes energies retingudes es corresponen a allò que anomenem defectes, i que tals defectes no són sinó potencial que no hem desenvolupat. A través de les assanes les comencem a moure i, si perseverem,podrem fàcilment comprovar això que estem afirmant: si quan es desperta la impaciència, per exemple, ens mantenim quiets experimentant a fons l'emoció, al cap del procés s'haurà convertit en el seu contrari, la paciència. Els extrems es toquen, en una moneda tant gran és la cara com la creu: tenim tant d'una cosa com de la seva contrària, no oblidem això cada vegada que lamentem un defecte. En línia amb aquesta afirmació, Khalil Gibran (1883-1931), poeta, novel·lista i assagista libanès en la seva obra El profeta sosté que la tristesa i l'alegria viuen en la mateixa copa, i que després d'esgotar la primera podrem beure la segona. En la pràctica de l'assana aquesta asseveració es converteix en una realitat, per bé que encara ens falta un estadi en el procés d'integració que estem descrivint: la ment.

Hem acabat en el moment en què l'emocional s'integra a l'assana i arriba la pressa per desfer, en aquest moment, si no cedim, hi ha un procés de rendició de la ment, esclata, podríem dir, i l'inconscient s'allibera. Sorgeixen tots aquells pensaments que van lligats a l'energia estancada i l'emoció -estil "no puc"-, a la manera de l'escriptura automàtica. Perquè sempre es dóna conjuntament la tensió corporal, l'emocional i el pensament, i hem d'aprendre d'una banda a diferenciar els tres nivells, però alhora a alliberar-los també els tres. Fixem-nos en quan tensen un múscul, quan fem una contracció involuntària en qualsevol moment del dia: sempre hi haurà uns pensaments i una emoció en consonància. Es el que retrobem en la pràctica de les assanes, i és el que mobilitzem, des d'allò més recent fins al més vell. Al final l'alliberament, que és la fita del ioga.

(Continuarà)

Rosa Daniel