El Tantra (I): l'orígen

tantra les corts-yoga.jpg

La paraula Tantra es va començar a conèixer a Occident entre el 1945 i el 1950, per bé que des d’aleshores ha estat objecte de moltes interpretacions errònies. Abans, però, l’any 1887, ja havia aparegut un llibre en anglès, Principles of Tantra, i s’havien conegut obres tàntriques de missioners establerts a la India.

Tan vol dir “caminar, estendre”, i tra vol dir “alliberament, salvació, eina...”; les dues síl·labes juntes ens connecten amb la idea de “caminar pel camí de l’alliberament”, o de “tractat o instrument per a l’alliberament”. Però també s’atribueix el nom de Tantra a textos molt antics que contenen un coneixement molt profund de matèries com la psicologia, la filosofia, la medicina, l’esoterisme..., textos que poden tenir més de tres mil anys d’antiguitat, de quan es va posar per escrit una filosofia ancestral que sempre havia estat de transmissió oral. Entre aquests “tantres” podem trobar també, per exemple, diàlegs entre el deu hindú Shiva –que és el poder de l’energia masculina- i la seva companya Shakti –el poder de l’energia femenina com a força creadora, també anomenada el “poder del Tantra”.

Si anem a l'origen de les nostres societats ancestrals, trobem a Déu com a manifestació en un doble aspecte, l’un masculí i l’altre femení, però on posa més èmfasi el Tantra és en l’energia femenina, l’energia vital Shakti, també Mare o Mare Còsmica. Durant el que coneixem com els primers anys de l’era cristiana, en la regió on s’havia desenvolupat la civilització dels indoeuropeus, té lloc una nova corrent que pren les bases d’aquells i que constitueix els ciments del que coneixem avui com part essencial del hinduisme: el Ioga, els Upanishads,  els cultes a Visnu, Shiva o Shakti, el Budisme, el Vajrayana (la Via del Diamant o del Llamp), més tard el Zen, el Tao..., però també impregnant les filosofies dels nostres clàssics grecs i en la influència que aquests varen tenir, tant en les cultures veïnes com en la filosofia i el pensament occidental. A la base de tot plegat trobem el Tantra, fonamentat en la cultura indoeuropea, amb una preeminència del valor de l'energia femenina, i que es va anar estructurant durant segles com una via d'espiritualitat molt profunda.

Coneixem l’indoeuropeu com una protollengua (que vol dir que no en tenim documents escrits, però que es pot reconstruir a partir de les llengües filles) que va donar lloc tant al sànscrit com al llatí: una prova d’això la trobem, per exemple, en la declinació del verb ser, molt semblant en les dues llengües. L’indoeuropeu també justifica semblances que trobem entre llengües d’origen aparentment tan diferent com són les llatines i les germàniques: “pater” en llatí, “pare” en català, “padre” en castellà, “father” en anglès... Però les influències del substrat lingüístic mai es refereixen només a la llengua sinó que transmeten tota una forma de pensar i d’entendre el món i la vida: quan el llatí es va fondre amb les llengües indígenes dels territoris que els romans van conquerir, va ser també una nova concepció del món la que va confluir  amb les llengües vulgars derivades del llatí.

Les llengües porten implícita una manera de veure el món i, com va passar amb el llatí, també havia passat abans amb aquella protollengua: la filosofia que alimentava de base la cultura indoeuropea va impregnar les noves cultures que a partir d’ella es van desenvolupar. A occident els rastres són molt difusos (encara que també hi són latents en els nostres ancestres culturals) i no han estat estudiats, però a la India la seva expansió és molt més forta, concreta i coneguda.

Rosa Daniel