Paràbola del violí

De Mello-ioga-les-corts.jpg

En aquest article us volem presentar  algú no massa conegut, Anthohy de Mello (1931-1987), jesuïta hindú que va saber fer confluir tot el potencial de la saviesa oriental amb les seves creences cristianes. Això li va valer ser contestat per l'Església més tradicional i ancorada en els dogmes de fe, perquè deia que tots podem trobar Déu en el nostre interior: quan inspires és l'aler de Déu el que inspires. Aquesta revolució en la fe que, com a jesuïta introduïa De Mello, s'estavellava contra el mur que imposava la doctrina catòlica, i que veia en el pensament del jesuïta una clara mostra de panteisme. Com a hindú havia après que la consciència espiritual es troba en el cor de cada ésser, però ell era també jesuïta, i no li varen perdonar que dignifiqués cada persona més enllà del pecat original, que se suposa que és un segell que ens posen al front només de néixer.

De Mello es va dedicar a fer recessos i tallers en els que utilitzava de vegades paràboles per a explicar i despertar coneixement i consciència. Sempre ho feia buscant obrir en l'altre una recerca interior i apel·lant a un canvi intern, sense voler donar les culpes fora, a algú exterior o a les circumstàncies. Aquest és un concepte -encara hores d'ara en què es parla tant d'espiritualitat- que hem de considerar revolucionari, perquè apel·la a la responsabilitat única de la persona en el seu procés: d'una manera o altre, la immensa majoria dels qui s'endinsen en el camí espiritual, també en el ioga, busquen encara alguna cosa externa que els exoneri de la solitud del procés, de la responsabilitat que representa assumir sense matisos la realitat interior, els aferraments i les dependències. D'aquí la gran proliferació de mestres i guies espirituals.

De Mello pretenia tot el contrari del que suposa la dependència i la devoció cap a la seva persona i, com dèiem, només volia despertar en l'altre la recerca interna. Aquest procediment ens recorda el mètode socràtic, en el que l'autèntica veritat emana de l'interior, i les paràboles -tant emprades també en els Evangelis, ell era jesuïta, no ho oblidem- són una manera de despertar consciències. Una d'aquestes paràboles és la següent:

Un grup d'amics que gaudeixen de la música que toca un conjunt. De cop i volta el solista comença a tocar una peça coneguda, i tots la reconeixen però cap sap quina és. Criden al cambrer i li demanen que pregunti què està tocant el solista. Va cap els músics, i al cap d'un moment  torna amb el rostre il·luminat per un somriure i diu: el violí!

Sovint ens perdem en els revolts de la nostra ment, ens hi quedem atrapats i ens costa sentir, experimentar, viure en definitiva cada moment en tota la seva expressió: estem massa capficats, que és una paraula que defineix molt bé aquest estat de monopoli mental. I si pensem tant, quan sentim? En la paràbola de De Mello, els oients que gaudeixen de la música queden atrapats justament allà, en un revolt de la ment i es perden l'experiència, sentir la música, gaudir dels sentits i l'emoció. Quantes vegades no ens passa això!, amb tanta freqüència ens perdem aquella esgarrifança d'emoció, l'escalfor càlida en el cor, l'olor que encén els sentits, el contacte de l'aire amb la pell del rostre, l'escalfor del sol...!

Quan la ment es vessa al cos i al cor, quan renúncia a tanta xerrameca -perquè cal fer-se el propòsit de renúncia- es troba aquell espai en què podem viure cada minut com si fos el primer i l'últim, l'únic. I en aquesta experiència singular i extraordinària l'home pot trobar Déu en el seu interior, com predicava De Mello, o si no li volem dir Déu li podem dir plenitud, goig, joia, o felicitat.

Rosa Daniel