OPINIÓ

Carta oberta d'una persona transgènere[1] i no heterosexual a tots i totes els i les terapeutes, mestres i professors de disciplines espirituals i holístiques

 

[1] Amb la paraula gènere indiquem en ciències socials el conjunt de característiques diferenciades que cada societat assigna a mascles i femelles: el gènere home i el gènere dona. Per exemple, el color rosa a les nenes i el blau als nens. És una convenció social posada sobre del sexe de naixement d'una persona. La paraula transgènere designa a aquelles persones que, d'alguna manera, no se senten conformes amb el seu gènere. Pot ser que sentin que pertanyen a l'altre (persones transsexuals) o que no encaixen en cap. Jo sóc una persona nascuda femella però que, sense tenir el desig de modificar el meu cos, sento que no pertanyo ni a un gènere ni a l'altre i, a més, sóc homosexual (m'agraden les persones del meu mateix sexe biològic).

Em dic Cristina, tinc 29 anys. He nascut femella però no m'identifico ni com a dona ni com a home i això em genera algunes dificultats també en el món espiritual i terapèutic. Intentaré explicar com i per què.

Com es pot imaginar, pertanyo a un grup de persones que és una minoria (i un grup bastant heterogeni) i d'aquí que no sigui senzill trobar un lloc en el món. Aquesta manca de referents o de persones que se sentissin com jo ha estat una causa de patiment per a mi. Haver nascut nena i sentir-me atreta per nenes ha estat un problema. Ser una nena alta, forta i bona en els esports ha estat un problema. Comportar-me com jo em sentia i creia, malgrat les expectatives de gènere que moltes persones tenien sobre mi, no ha estat fàcil. En realitat, crec que és una cosa senzilla d'entendre perquè, com nens i nenes, tots i totes hem viscut situacions d'aquest estil. Estic segura que si us pareu a pensar trobareu almenys algun episodi similar en la vostra història (en el qual se us va reprimir alguna manera de ser per no ser coherent amb el vostre ser home o dona: els nens no ploren, seu com una senyoreta, etc.).

Amb gran sorpresa i desil·lusió he anat comprovant com en l'ambient espiritual i terapèutic també hi són presents els estereotips de gènere. Això fa que em senti incòmoda i trista. Incòmoda perquè torno a sentir que no tinc un lloc al mapa al no identificar-me amb els discursos sobre homes i dones. I trista perquè em vaig dirigir a aquests ambients en moments de vulnerabilitat, amb les barreres baixes i no estava preparada per confrontar-me una altra vegada amb aquests judicis que tant de mal m'havien fet.

En relació a l'homosexualitat i la transsexualitat, m'he trobat terapeutes i professors que ho interpreten com una mena de prova kàrmica o d'algun llegat familiar que la persona ha de resoldre en la seva vida. En el millor dels casos, he observat com sembla que cal justificar i trobar una explicació a aquesta diversitat d'orientació o d'identitat de gènere. Com si d'un símptoma més es tractés. Atès que hi ha persones que pateixen, aparentment a causa de la seva homosexualitat o diversitat de gènere, s'interpreten aquestes com el problema. I sento que hi ha aquí un greu error en l'enfocament de la qüestió. El problema no és l'homosexualitat o la transsexualitat. El problema és com la societat llegeix i interpreta aquestes diversitats i no les considera "normals" ni equilibrades.

 

 


"Amb gran sorpresa i desil·lusió he anat comprovant com en l'ambient espiritual i terapèutic també hi són presents els estereotips de gènere"

 

"Associar tots els aspectes de l'energia femenina amb les dones i de l'energia masculina amb els homes, condiciona una lliure expressió de la personalitat i de l'ésser"

 

"Com podem aspirar a l'equilibri i a trobar el nostre propi camí si el que fem és subratllar constantment rols i diferències, fins i tot a nivell energètic?"

 


Això fa que es critiquin constantment aquestes mateixes diversitats, que es busquin justificacions o que fins i tot es censurin, s’ataquin o es vulguin curar. Tot això afavoreix un creixent malestar cap a un mateix per no encaixar en allò que es defineix com a "normal" o "natural" (ser home o ser dona i ser heterosexual) i es torna un ulterior motiu de sofriment per a les persones LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals). I fins i tot, en el seu estat més extrem, pot portar a fer-nos sentir que l'error està en la nostra forma de ser i abocar-nos a l'auto-odi i auto-rebuig, un fenomen documentat que es defineix com “interiorització de la homotransfòbia” [1]. Crec que es tracta d'una informació important a tenir en compte a l'hora de treballar amb persones LGBT.

En relació amb el tema del gènere m'he trobat amb episodis que, ho sento, només poden definir-se com sexistes, atès que alimenten estereotips sobre el que és ser home i ser dona, utilitzant explicacions relacionades amb la biologia o amb l'energia. De fet, és bastant habitual que em trobi amb plantejaments sexistes, com la suposada incapacitat dels homes quan es tracta de fer més d'una cosa alhora, el seu pensament exclusivament centrat en el sexe o el seu impuls biològic cap a l'acció i la penetració en el món. També m'he trobat amb una visió de la dona com un ésser especialment sensible, acurat, en contacte amb la natura i amb el món interior. Habitualment, es fan coincidir tots els aspectes de l'energia femenina amb les dones i els de la masculina amb els homes. On ens pot portar la perspectiva que els homes són de Mart i les dones de Venus? Doncs jo crec que a mantenir-nos separats en dos planetes diferents... Us convido a reflexionar sobre les conseqüències d'aquesta manera d'enfocar als éssers humans: no s’alimenten així les projeccions, afavorint que ens sentim pressionats per actuar d'una determinada manera com homes i dones? Sento que aquesta actitud exerceix moltíssima pressió i condiciona la lliure expressió de la personalitat i de l'ésser.

Seguint amb el tema de la visió que el món espiritual occidental ofereix de les energies: què passa amb aquesta sexualització de les energies? A les paraules masculí i femení associem conceptes que tenen molt més a veure amb la cultura i la societat que amb l'espiritualitat. L'espiritual hauria de transcendir els nostres cossos humans i terrenals per anar més enllà. No obstant això, en realitat ho interpretem també des d'una dualitat creada artificialment i que ignora tots els estadis intermedis[2]. Sexualitzar l'energia fa que els homes que estan en contacte amb aspectes que considerem femenins (com la sensibilitat) o dones que estan en contacte amb aspectes masculins (com l'agressivitat) se sentin incòmodes, estranys i hagin de justificar-se davant dels altres. M'agradaria que cadascú pogués sentir-se lliure de ser com és, independentment del seu sexe-gènere. Com podem aspirar a l'equilibri i a trobar el nostre propi camí si el que fem és subratllar constantment rols i diferències, fins i tot a nivell energètic?

Dit això, encara que no volguéssiu qüestionar-vos aquesta separació i sentíssiu que per avosaltres sí que té sentit, m'agradaria proposar que la realitat no dual de persones com jo es tingués més en compte, s'inclogués dins de les possibilitats i, sobretot, es respectés. Es tracta d'un tema que té a veure amb la mateixa percepció identitària de la persona i això comporta que sigui una qüestió d'especial sensibilitat. Així que aquí us deixo uns suggeriments d'una professora de Tantra de San Francisco que va tenir l'experiència de tenir com a alumne un noi transsexual que no entrava en cap dels dos rols (masculí o femení) i va extreure aquestes interessants conclusions [3]: 1) Hi ha una necessitat de deixar enrere els termes masculí i femení i, en el seu lloc, utilitzar paraules descriptives com energia suau, delicada i nutritiva de la Terra i energia forta, assertiva i activa del Cel; 2) Fent classe, hauríem d’assumir que sempre hi pot haver algú que estigui qüestionant-se el seu gènere, ho estigui transitant o no vulgui ser identificat només com a dona o home. Per tant, en lloc de dir "la dona a la teva esquerra", potser podem emprar frases sense gènere explícit com per exemple "la persona que tens a la teva esquerra" o "la persona que porta la samarreta blava", etc. Aquest petit canvi pot marcar una gran diferència per a moltes persones; 4) Intentem el màxim possible no utilitzar etiquetes. Seguim les pautes i els desitjos que expressi cada persona a l'hora d’autodefinir la seva identitat i sexualitat. Utilitzem els pronoms i adjectius que la pròpia persona utilitza per referir-se a si mateixa. Intentem fer-ho independentment del nostre propi judici sobre la seva aparença física.

Són només uns suggeriments. Però es tracta d'un canvi d'enfocament molt important. Com diu l'autora de l'article, crec que us pot permetre arribar a més i més persones, i d’aquesta manera, amb el pas del temps, aquestes noves formes es s’aniran tornant automàtiques i naturals. Us convido a que aquesta diversitat afavoreixi una evolució en la nostra comprensió de la realitat i de l'espiritualitat, aconseguint que es torni encara més inclusiva. Us agraeixo molt haver llegit aquest article.

Sat Nam,

 Cristina Ornielli

 

[1] Gerard Coll-Planas, La voluntad y el deseo, Egales, 2010, Madrid.

Miquel Missé, Transexualidades. Otras miradas posibles, Egales, 2013, Barcelona.

[2] Miquel Missé, Gerard Coll-Planes, El género desordenado, Egales, Barcelona, 2010.

José A. Nieto, Transexualidad, intersexualidad y dualidad de género, Ediciones Bellaterra, Barcelona, 2008.

José A. Nieto, Transexualidad, transgenerismo y cultura, Talasa, 1998, Madrid.

[3] http://www.decolonizingyoga.com/queering-tantra-beyond-masculine-and-feminine/