La naturalesa dels txakres

 

Des dels presocràtics fins els nostres dies, sovint s’ha descrit l’home com un microcosmos a imatge del macrocosmos, l’home a imatge de Déu. I no només en l’àmbit filosòfic i espiritual sinó també en el mon de psicologia i la psiquiatria. En el segle XX, Carl Gustav Jung (1875-1961) deia que la psique està formada en harmonia amb l’estructura de l’univers, i que el que succeeix allà succeeix igualment en els racons més amagats de la psique. Jung utilitzava la paraula psique com a sinònim de ment, però psique ve del grec i vol dir ànima. Ànima és allò que dóna vida, que anima, com l’aler, com l’energia corporal. I aquesta ànima és la imatge del macrocosmos, de l’univers: això són els txakres, aquesta la seva naturalesa essencial. Les diferents energies que representen es manifesten en el seu estat més pur a la columna vertebral, que és on entrem en contacte amb la nostra realitat més profunda, amb la realitat “divina”, i des d’on es manifesta, per exemple, l’amor universal. Així, els diferents txakres representen forces que són a l’Univers, o qualitats divines, segons el llenguatge que vulguem emprar. La tradició oriental, rica en símbols, ha adjudicat als txakres una gran varietat de formes, també colors, i de sons. Aquests sons no son aleatoris i responen a la vibració de l’energia, o d’aquestes forces universals, o d’aquests atributs divins, ressonant en el cos humà. Així han sorgit lam, vam, ram, yam, ram, ham, om i  soham, com una transcripció fonètica dels sons que té l’energia vibrant, tant en el microcosmos que és l’home, com en el macrocosmos. A aquests sons s’hi ha arribat després d’una concentració profunda en cada part del cos. La seva repetició té com a objectiu ajudar la persona a evolucionar aquells aspectes que té pendents, i fer-la entrar en sintonia amb l’energia de què es tracti en el seu estat pur. Si seguim amb l’exemple del cor, ajudar-la a estimar de manera incondicional.

 Els mantres certament poden ser una ajuda per diferents raons: sí que fan que l’energia ressoni amb més força i “puresa” en aquella part del cos, i fan que la persona hi porti la seva atenció per atendre amb més fermesa allò que vol desenvolupar. Però dels mantres direm el mateix que de les tècniques: seria un error creure que solament practicant-los ens desenvoluparem amb plenitud. Altra vegada cal remarcar que l’amor es desenvolupa estimant, transformant el ressentiment, la ràbia i tota emoció que el distorsioni. Anthony de Mello (1931-1987), jesuïta i hindú, deia que la font de tot el patiment és la por, que la por es cura amb l’amor però que l’amor fa por. És no fugint de la por que sublimarem l’energia dels txakres, és trobant l’amor en la nostra relació amb els altres, potser amb l’ajuda del mantra, potser amb tècniques de meditació, amb postures que ens obrin la musculatura..., però mai sense afrontar la por i estimant a qui més ens costi de fer-ho.

Del llibre Ioga, eina d'autoconeixement. Una nova perspectiva de Rosa Daniel, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2012