De la psicoteràpia més antiga a l'eina més potent de coneixement humà

 

El ioga el definia Alan Watts[1] com una de les psicoteràpies més antigues que hi ha. De fet, si prenem com a origen del ioga la filosofia tàntrica, que també és a la base del budisme i de les filosofies orientals, la seva antiguitat és innegable. Tan innegable com ho és també el fet que una lectura profunda dels nostres clàssics grecs (Plató i Aristòtil, Pitàgores...) ens porta al mateix port que això que a Occident anomenem ioga com si fos un manlleu d’una cultura diferent a la nostra. I  és un manlleu en tant que tècniques i concepció: tècniques, perquè les ha desenvolupat d’una manera molt curosa durant mil·lennis i sempre per tradició oral. I ho és en tant que concepció, perquè Orient ha primat l’experiència per damunt del concepte i del raonament. Són aquests dos aspectes, les tècniques que ha desenvolupat i l’especial accent en l’experiència per damunt de l’elaboració conceptual, que ens fan percebre el ioga com una forma diferent d’entendre el món i la persona.

 Tot i la globalització en què estem totalment immersos, encara mirem amb ulls d’exclusió en lloc de buscar amb la mirada l’essencial: mirant l’essencial veurem que les persones no som diferents ni en el temps ni en la geografia, i que l’ésser humà sempre s’ha trobat amb les mateixes dificultats, i que ha arribat a les mateixes veritats primordials a través de camins diversos. El ioga n’és un, no l’únic, però si prou antic com perquè el que ens diu ens convidi a mirar-lo amb deteniment. La nostra cultura Occidental ho ha fet incorporant per exemple tècniques de relaxació, de respiració, de treball corporal, de filosofia transpersonal, de psicologia humanista..., sense dir-se ioga però prenent del ioga algun aspecte en particular. El problema està en el desmembrament que se n’ha fet, perquè sempre que s’agafa una part es perd el tot: el ioga és per definició integració (de l’arrel sànscrita jug, unió) i, com a tal, inclou tots els aspectes de l’ésser humà: cos, ment, energia, esperit. Un altre dels problemes és la recepció, sobretot en els darrers anys del segle XX i, molt especialment, aquesta darrera dècada: el ioga ha proliferat en línies, tendències, modes, tipus i sensibilitats, tant que de vegades es fa difícil tenir-ne una idea clara. En alguns casos se n’ha pres la litúrgia (que no és molt diferent de la religiosa), en d’altres el treball del cos (que no és molt diferent de la gimnàstica), i en alguns la filosofia (que no és molt diferent del creixement personal) Tot plegat dona confusió i la imatge de molts iogues que lluiten per a conviure, cadascun excloent els altres. Ioga no és cap d’aquests aspectes per separat, però no és el nostre objectiu aquí fer una profilaxi ni incloure o excloure ningú, i ja hi ha hagut personatges millors que han explicat molt bé què és el ioga[2], sinó mostrar-ne tota la seva riquesa ancestral en tant que guia d’autoconeixement, molt propera a les nostres beceroles culturals .

 El ioga és una via que té com a objectiu la realització de la persona en el sentit més ple de la paraula, i que ha desenvolupat etapes molt ben estructurades perquè qui hi vulgui accedir pugui fer un procés previ de depuració psicològica i emocional que li permeti d’alliberar-se de tot allò que la condiciona. En un llenguatge més proper, serien les vies dels místics de les grans religions (purgativa, contemplativa, i unitiva): primer hi ha una depuració dels “pecats”, per a poder contemplar després la Divinitat des d’una consciència diferenciada i, finalment, arribar a la unitat amb la Déu.  Aquesta primera etapa, la de depuració, la podem traduir pel que fa al nostre enfocament com d’autoconeixement, i és la que volem mostrar en aquest llibre. La diferència semàntica no és gratuïta: depuració implica una concepció de puresa i d’impuresa; l’autoconeixement, en canvi, exclou qualsevol judici i permet fer aflorar l’inconscient a la llum de la consciència sense judicis, i és així com la persona pot transformar a voluntat totes les seves dependències i aferraments i dirigir-los cap el Superior, perquè no contemplarà cap part fosca, indigne de fer-ho. I remarquem la transformació no l’anulació: les dependències i aferraments són una força poderosa que no podem anular sinó transmutar: quan lluitem contra allò que anomenem defectes els estem enfortint. Mentre fugim ens persegueixen, com un gos ferotge, cal transmutar-los en energia regeneradora, cal mirar-los sense por. En el coneixement d’un mateix no hi ha judicis de valor sinó només veure què hi ha: en el fons de cadascú trobem la veritat, i només a través d’aquest fons hi podem accedir. Sòcrates basava el seu mètode en no ensenyar sinó en treure de l’altre la seva pròpia veritat: “coneix-te tu mateix”. Així mateix en el ioga: la persona mira el seu interior i a través d’ell veu. Déu, La Divinitat, en aquest sentit, no és una realitat extrínseca a l’home sinó que emana del seu interior. I per tenir-ne la vivència no cal creure, creure sempre és un acte de la ment, i en l’experiència la ment està molt quieta

 Sòcrates va transmetre oralment la seva doctrina i així també ho ha fet el ioga, d’individu a individu, perquè cadascú té un camí que li és propi i que ens fa únics i irrepetibles. No hi ha dos processos idèntics i, per tant, no hi ha apriorismes ni protocols universals d’aplicació a qualsevol persona. El que sí que hi ha, no obstant això, és una tradició oral que s’ha anat enriquint amb l’experiència anònima de molts ioguis al llarg de mil·lennis i que ara, sense voler-nos atorgar cap dret d’exclusivitat us volem mostrar, amb tota humiliat i sempre en base a la pròpia experiència. Però, quina és aquesta tradició?, en què consisteix?, què té a veure amb el ioga que coneixem? Segurament ens haurem de desprendre de tota idea preconcebuda, i aquest serà el primer repte.

[1] Alan Watts, Psicoterapia del Este, Psicoteràpira del Oeste, ed. Kairos, 1973

[2] Per una información àmplia sobre el ioga, us recomanem dos autors: André Van Lisebeth, pel que fa al ioga del cos i la salut, i Mircea Elíade, per aprofundir en la filosofia i la espiritualitat

Del llibre Ioga, eina d'autoconeixement. Una nova perspectiva,  de Rosa Daniel, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2012