PRANAJAMA

Pranajama és la tècnica de control i regulació del procés respiratori.: prana és l’energia vital; jama significa control. El prana és un element imprescindible per a la vida, és la manifestació de l’Energia Còsmica en qualsevol forma. És el que els occidentals entenem per energia, però en un sentit molt més ampli i immaterial: el prana és present a l’aire i no és l’oxigen, als aliments i no te a veure amb les vitamines, que només són el seu mitjà de transport. I no obstant això, el prana és el nostre vertader aliment, la nostra força vital. El nostre cos fa de punt d’intercanvi constant entre les energies que venen del cosmos –el sol és una font important d’energia còsmica- i les energies tel·lúriques(1). Aquest intercanvi es produeix sobretot a través dels pulmons i de la pell que porten aquest prana fins totes les cèl·lules del cos.

Els pulmons, a través de la respiració, absorbeixen aquesta energia de l’atmosfera on es manifesta en forma d’àtoms d’electricitat, els ions negatius, que són energia pura i que trobem en oposició als positius, més grans i molt més lents i que tenen un nucli on hi ha agregat un ió negatiu. Els ions positius circulen per l’atmosfera captant aquells ions més petits. L’acumulació d’aquests ions grans disminueix la conductivitat de l’aire –situacions de pols, fum, boira...- i el fa més pobre en prana i molt menys respirable. De tot això se’n dedueix, doncs, que la concentració dels uns és inversament proporcional a la concentració dels altres i que un aire pur és aquell que conté més ions negatius. Vora el mar o a la muntanya trobem molts més ions negatius, molt més prana. En canvi, a les ciutats (on hi ha fum i pols), i en zones boiroses els ions positius es mengen el prana.

El prana es troba en qualsevol manifestació de vida, fins i tot en els pensaments, i d’ell en depèn l’estat vital de la persona que, segons con el tingui distribuït predominaran en ella unes funcions fisiològiques en lloc d’unes altres i, de igual manera, unes qualitats psicològiques en lloc d’altres. Si tenim molta energia concentrada en el mental, els pensaments afluiran d’una manera constant i poc controlada; si, en canvi, canalitzem aquesta energia cap el cos ens sentirem més vitals i actius i la ment quedarà més relaxada.

És per això que donar al pranajama únicament el sentit d’exercici respiratori és, certament, reduccionista i limitador de la vertadera dimensió d’aquesta tècnica. A través del control de la respiració es domina la ment i es controlen les energies. Encara que la respiració formi part del sistema vegetatiu i automàtic, és l’únic procés d’aquest àmbit susceptible de ser controlat a través de la voluntat i s’utilitza per entrar en els nivells més profunds de la ment i alliberar les energies reprimides de l’inconscient.

Aquesta energia canvia segons les funcions vitals en què s’especialitza. El prana vayu és l’aire vital, el prana localitzat a la zona toràcica i que té la funció d’absorció i respiració. En sànscrit vayu significa aire, un aire que es responsabilitza de les diferents funcions del cos: el cos prànic es subdivideix en funcions particulars que donen lloc a uns òrgans determinats, aquest cos prànic ha de captar el prana del món exterior –de la mateixa manera que el cos físic es nodreix a través de la ingestió d’aliments- i ho fa a través del prana vayu. Amb tot, aquest vayu es subdivideix encara en d’altres elements de subespecialització, entre ells l’apana vayu que té la funció d’eliminació i excreció, que s’orienta cap avall i cap a l’exterior. Tot el que faci referència a funcions d’expulsió d’elements de dins l’organisme cap a fora té a veure amb aquest apana, des de la defecació fins el part, passant també per la micció i la menstruació, la transpiració i l’evacuació de gasos a través de les vies respiratòries; l’apana es localitza a la regió subumbilical i s’encarrega dels òrgans d’aquesta zona. Un tercer vayu és el vyana-vayu, present en tot el cos, assegurador d’aquells sistemes de circulació que s’expandeixen per tota l’anatomia física –la circulació de la sant, la circulació limfàtica i el sistema nerviós, sobretot; el vyana vayu és el fluir, la vida entesa de manera dinàmica. El samana vayu, per la seva banda, és una forma especial d’energia que s’encarrega de la digestió i l’assimilació dels aliments, té la seva seu a la zona abdominal, entre el diafragma i el llombrígol. I, finalment, entre els principals vayus trobem també l’udana vayu localitzat a la gola, el seu objectiu és el de regular l’expressió dels pensaments a través de la fonació, l’aire de l’expiració i la tensió de les cordes vocals.

El prana circula per l’organisme a través d’uns conductes anomenats nadis, no gaire allunyats dels meridians utilitzats a l’acupuntura i que alguns han assimilat al sistema nerviós. El sistema de nadis conforma una mena de xarxa elèctrica que dota d’energia el cos físic, però que no és part d’aquest cos físic, de la mateixa manera que l’electricitat no forma part dels fils que la transporten. Ens movem, doncs, en un àmbit que traspassa allò físic i palpable, en un àmbit subtil que no és sinó un calc, una rèplica de la matèria. Aquesta rèplica –o cos subtil- se superposa al cos físic i li dóna vida, de la mateixa manera que l’electricitat dóna llum a la bombeta. L’harmonització de tot dos és la clau de la vertadera salut de l’ésser humà.

Retencions i bandhes

Les àssanes i el pranajama estan en íntima relació: en un sentit fisiològic, la pràctica de la respiració durant les àssanes serveix per a incidir damunt determinats zones del cos, estimulant i tonificant els òrgans vitals i les cèl·lules de l’organisme. D’altra banda, les diferents postures de ioga influeixen damunt la complexa xarxa energètica de l’individu i, a través d’una atenció correctament dirigida, aquest fluir energètic es pot sentir i potenciar. En una sessió de ioga, la pràctica del pranajama es mereix un espai propi on es poden desenvolupar totes les diferents modalitats d’aquesta tècnica, la més bàsica de les quals –la respiració iògica profunda- hem descrit de manera molt sumària a l’apartat de les àssanes. No entrarem en descripcions específiques dels diferents tipus perquè cadascun d’ells demana una explicació llarga i molt acurada, només farem referència encara a un aspecte de la respiració prou important per merèixer un espai apart però que per l’abast i la finalitat d’aquest treball només deixarem apuntades. Es tracta de la retenció de la respiració i dels bandes, o contracció de certs músculs del cos amb l’objectiu de controlar i menar el prana i les energies.

Patajanli va formular el pranajama com la cessació de la respiració, de la inspiració i de la expiració (El Yoga Sutra II, 49, 52-53), la qual cosa dóna a la retenció la categoria d’essència mateixa de la respiració conscient. De retencions, o kumbakas, n’hi ha de dues menes: amb els pulmons plens i amb els pulmons buits. La incidència de la retenció s’estén per tot l’àmbit psicofisiològic, que és l’àmbit del pranajama, per bé que aquí només ens limitarem a assenyalar la seva acció alliberadora de prana en l’organisme i l’estimulació de la espiració interna o cel·lular. Els kumbakas es practiquen amb la columna vertebral recta, en dejú i de manera progressiva i sense perllongar el temps de retenció més enllà de les pròpies capacitats. No detallarem ara les diferents fases del kumbaka2 i només citarem els diferents bandhes, la funció dels quals és la unió del prana i de l’apana:

jalandhara-bandha:

consisteix en portar la barbeta fins la depressió jugular tancant la glotis de manera que les artèries que van fins el cervell queden comprimides i l’aire de la inspiració segellat dins del tòrax.

udiyana-bandha:

aquest bandha té com a objectiu segellar la zona del plexe solar a través de la contracció de la musculatura en direcció cap a la columna vertebral.

mula-banda:

és la contracció dels dos esfínters anals, del múscul elevador de l’anus, de la musculatura del pis pelvià i de la part baixa del ventre.

maha-bandha o bandha-traya:

és la contracció de les tres zones, de baix cap a dalt.

NOTES

(1) Energies que venen de la terra i que són, en origen, energia còsmica que la terra absorbeix i emmagatzema.

• Anar a l'inici
• Tornar a la llista d'articles