QUE ÉS EL IOGA?(1)

El Ioga és la més antiga de les ciències de la vida, diu el Swami Vishnu Devananda (Lidel-Rabinovitch 1983: 5); segons Theos Bernard (1976:13), el Hatha Ioga(2) és una disciplina que comprèn diferents controls mentals i corporals. Els ioguis afirmen que el ioga és un mètode per viure aquesta vida en harmonia, així com una via per a descobrir la vertadera dimensió de l’ésser humà, l’espiritual (Hernàndez 1988: 11).

Ioga, altra vegada segons Lisebeth (1985: 3), és una paraula que des d’un punt de vista etimològic està emparentada a jou: d’una banda l’estat de Ioga és aquell on l’individu es manté sota el mateix jou que la divinitat, en un sentit molt semblant que la paraula re-ligió; de l’altra, Ioga expressa l’estat en què “l’home aparent” està igualment lligat a “l’home real”, la qual cosa vol dir que ha recobrat la seva vertadera naturalesa i que viu d’acord amb ella. La tècnica del Ioga, conclou Lisebeth, és una disciplina mitjançant la qual l’home s’esforça per arribar a l’estat de Ioga, un estat que pretén cancel·lar la dualitat que existeix en l’home i que és la que provoca la lluita, els conflictes i la infelicitat.

Ioga, per Jacquemart-Elkefi (1994: 10) és la unió de l’adepte, alliberat dels seus lligams terrenals, amb l’Esperit Suprem. En darrer terme citarem Mircea Elíade (1988: 17): el ioga forma part -juntament amb el karman, el maya i el nirvana- dels quatre conceptes fonamentals i solidaris que conformen l’espiritualisme indi, quatre “idees-força” de les quals el Ioga és el vehicle amb el qual l’home arriba a l’Ésser, un conjunt de tècniques adequades per adquirir l’alliberament.

Aquestes definicions ens situen en una doble concepció del terme, una doble concepció que no és excloent perquè, partint d’un mateix significat(3) s’anomena d’igual manera el mitjà i la cosa: d’una banda, la unió amb un mateix i amb el Cosmos i, de l’altra, les tècniques i els mètodes per arribar a aquesta unió i que poden resumir-se en sis d’importants, juntes formen l’anomenat Ioga Integral:

• el karma ioga o acció desinteressada.
• el bhakti ioga o camí de la devoció i l’amor.
• el gñana ioga o camí del coneixement espiritual.
• el raja ioga o el ioga del control mental.
• el kundalini ioga o ioga de l’energia.
• i el hatha ioga o el camí de l’equilibri de les energies internes.

De tots ells, ens centrarem en aquest darrer, el més conegut a Occident per la seva acció damunt el cos físic, i molt important en tant que mecanisme d’harmonització de les energies psicofísiques i de desenvolupament de l’atenció i de l’actitud positiva. Això no obstant, cal tenir present que el Hatha Ioga no és un objecte en ell mateix, sinó un graó més dins l’escala del ioga, algunes vegades vist pels altres iogues com una branca inferior perquè treballa a partir del físic, però d’altres considerat com una eina importantíssima, fins i tot imprescindible, perquè el treball posterior sobre la ment sigui total i permanent.

DEL NAIXEMENT I DE LA SEVA EVOLUCIÓ

Els orígens

El ioga és una disciplina, un corrent de pensament, una filosofia i una espiritualitat, que s’inicia fa milers d’anys; el seu origen queda esborrat pel pas dels segles: d’una banda, s’especula si va néixer a la Índia; de l’altra, sembla que s’han trobat estatuetes indoeuropees(4) representant assanes del ioga. Sembla, segons aquestes dades, que es tracta d’una ciència anterior als llibres més antics de la humanitat, els Vedes i, en un principi, la seva transmissió era oral fins que Patanjali el va sistematitzar, publicant i corregint les tradicions doctrinàries i tècniques del Ioga. Gràcies a ell, el Ioga, que era de tradició mística, es va convertir en un “sistema de filosofia”. Però això serà ja dins de la nostra era, tornem encara un moment als Vedes, la font de la qual emana la resta d’escriptures de la Índia. Aquests textos, d’inspiració divina, van ser rebuts pels rishis i es divideixen en quatre llibres: el Rig-Veda, el Yajur-Veda, el Sama-Veda i l’Atharva-Veda, cadascun d’ells dividit al seu torn en quatre parts també (els Mantra-Samhitas, els Brahmanas, els Aranyakas i els Upanishads), que es corresponen a les edats de la vida humana.

Filosofia i espiritualitat

De l’evolució dels Veda cap a diferents religions en neix el Ioga, sempre dins dels marges de l’ortodòxia: els savis brahmans discutien amb els ascetes i d’aquestes discussions van anar sorgint uns altres textos, els Upanishads, reflex de noves inquietuds, que formen una transició amb el pensament filosòfic i suposen un signe precursor del Ioga, que neix a partir d’aquests textos: és l’anomenat Ioga del Coneixement, una via llarga i difícil que amb el temps va afavorir l’aparició d’una altre via, més assequible al poble, el Bakti o Ioga de la Devoció. En el segle III de l’era de Crist, Patanjali, com ja hem avançat, escriu el primer tractat codificat, objecte de nombroses glosses i ampliacions. És el que posteriorment s’ha anomenat Ioga Clàssic.

El ioga, en aquesta època és ja de ple un sistema d’especulació filosòfica(5) que es coneix enllà de les fronteres de la Índia: Plotí descriu procediments preparatoris per a l’èxtasi comparables amb el budisme i d’altres sistemes brahamànics: en el s. II, en un papir màgic, es parla de certes creences hindús. D’altra banda, la mitologia comparada ha investigat les semblances que poden relacionar la mitologia hindú amb d’altres mitologies properes (sobretot la grega i romana i l’egípcia), prova de la permeabilitat que hi havia entre les diferents cultures que permetia la difusió de les creences i del coneixement. Això no obstant, no podem parlar de les fonts del ioga a occident sense fer palesa la brevetat de la bibliografia essencial existent sobre el tema, bàsicament escrita en francès i alemany. La majoria d’aquestes fonts fan referència a la influència del Ioga en els textos clàssics, sobretot grecs, oblidant sovint que aquesta influència es va exercir també en sentit invers: del món clàssic cap a la Índia.

D’altra banda, manquen també estudis seriosos sobre aspectes del Ioga transmesos a través del llegat cultural clàssic, a través de la cultura musulmana durant tota l’Edat Mitjana -especialment de la mística sufí-, i al llarg dels segles posteriors a través de les vies comercials que permetien també el trànsit cultural. Ja en el nostre segle, podem parlar de dues menes de via d’accés al Ioga: d’una banda, els ioguis que d’orient han arribat fins a occident i han difós el seu coneixement; de l’altra, curiosos occidentals que han viatjat fins la Índia per exportar-ne aquesta disciplina que després han propagat per Europa i Amèrica. En alguns casos, uns i altres, han col·laborat a l’expansió del Ioga amb obres traduïdes a nombroses llengües i adaptades a la manera occidental d’entendre el món.

Fins aquí, no hem estalviat les fonts orientals que són la base del ioga i que ens els situen un context cultural molt distant del nostre. Però cal pensar que -paral·lelament a l’evolució de l’indoeuropeu cap el sànscrit, d’una banda, i cap el llatí; de l’altra, aquell saber primer també va evolucionar per branques diverses cap a territoris occidentals, el fil de les quals no s’ha estudiat encara prou. La concepció de l’home i del món que es tenia a les nostres beceroles culturals té moltes més semblances amb la filosofia del Ioga de les que es puguin tenir avui en dia.

Notes

(1)Per a ampliar la informació, podeu consultar les cites en els llibres que apareixen a la bibliografia. a través del nom de l’autor, any de l’edició de l’obra i número de pàgina. Per exemple: Theos Bernat (autor), 1976 (de les obres referides, la que consta amb aquesta data d’edició): 20 (pàgina d’on s’ha tret la cita).

(2)Aquesta és una de les formes acceptades de ioga, la més corrent en Occident i la més relaciona amb el cos físic i la vitalitat.

(3)Jou: unió

(4)Els indoeuropeus eren un poble molt antic que s’estudia associat a una protollengua, l’indoeuropeu, que hauria donat lloc al sànscrit i també al llatí i a les llengües germàniques. D’aquí s’explicarien les coincidències que trobem entre paraules romàniques, anglogermàniques i sànscrites: l’arrel yug (lligar, unir) que dóna lloc al ioga sànscrit i de la que també deriva l’arrel llatina jungere, jugum i la forma anglesa yoke. Seria molt extens ara seguir enumerant les concomitàncies que justifiquen l’existència de l’indoeuropeu i ens apartaria molt del tema que ens ocupa.

(5)Per ampliar la informació sobre el ioga com a sistema filosòfic, vegeu Mircea Elíade 1988 i 1991 pp. 140-141.

Bibliografia

• AAVV., Yoga, una guía para su práctica, Círculo de lectores, Barcelona 1983
• BERNARD, T. Hatha Yoga, una técnica de liberación, Siglo Veinte, Buenos Aires 1976
• BLAY, A. Hatha Yoga, Iberia, Barcelona 1989.
• BLAY, A. Tantra Yoga, Iberia, Barcelona 1997
• CALAIS-GERMAIN, B., Anatomia para el movimiento, Los Libros de la Liebre de Marzo, Barcelona 1996ª
• HAICH-YESUDIAN, Yoga y salud, Editorial Central, Buenos Aires 1987
• HERNÁNDEZ, D. Claves del Yoga, Los Libros de la Liebre de Marzo, Barcelona 1998
• JACQUEMART, P.-ELKEFI, S., El yoga terapeutico Robin Book, Barcelona 1994
• JACQUEMART, P.-ELKEFI, S., El yoga terapeutico 2, Robin Book, Barcelona 1997
• LEROY, M. El gran libro del Yoga, Ed. Martínez Roca S.A., Barcelona 1994
• PALOMO, C., Yoga, Ed. Paidotribo, Barcelona
• SINGH, S. Manual de Kundalini yoga, Robin Book, Barcelona 1995
• SWAMI VISHNUDEVANANDA, El libro del yoga, Alianza ed., Madris 1996b
• VAN LISEBETH, A., Pranayama, Urano, Barcelona 1985a
• VAN LISEBETH, A., Perfecciono mi yoga, Urano, Barcelona 1985b
• VAN LISEBETH, A., Mi sesión de yoga, Urano, Barcelona 1986a
• VAN LISEBETH, A., Aprendo yoga, Urano, Barcelona 1986b

• Anar a l'inici
• Tornar a la llista d'articles